PPjTl

–”No s’ amoïni, vingui amb mi”.Després de l’enterrament varen fer un míting i la vafer pujar al seu cotxe per anar-hi. Varen estar parlantsense problemes.»La situació econòmica de la família, que havia estatmolt precària, va anar millorant a partir de 1946. MariaTeresa Gibert va entrar a treballar a les oficines dela seu central de la Renault, gaudint dels serveis socialsque oferien.Com molts altres exiliats que havien quedat decebutsper l’actitud dels aliats davant del franquisme, Giberti Castelltort varen decidir tornar a Barcelona.Durant l’exili no va escriure. A més de la situaciócomplicada que va viure, no es va plantejar fer unesmemòries perquè s’havia quedat sense la documentaciói la correspondència que ho hagués fet possible:«Els falangistes ens varen buidar el pis. Al cap d’unsanys una amiga de la meva mare va trobar documentacióseva als Encants i no sabem si a Salamanca hi haalguna cosa.La meva àvia li havia explicat a la mare que quan vàremmarxar a l’exili, ella va anar al pis on vivíem provisionalment,perquè el pis dels pares s’havia ensorrat perun bombardeig. En aquest pis teníem tot el que s’haviapogut salvar, la biblioteca d’ella i el meu pare. Quanla meva àvia hi va anar, es va trobar que hi havia soldatsa la porta. El porter la va fer fora. Aquell pis el vaocupar un comandament franquista. Ens vàrem quedarsense res.»La tornada no va ser fàcil: varen tenir que conviureamb la família materna i acceptar qualsevol feina.«La vida diària de la meva mare des de què varemtornar de França va ser molt arrossegada. Tant que,el primer any de tornar a ser aquí, va tenir una menad’atac. Quan va anar a visitar el metge aquest, que deuriaser una mica psicòleg, el primer que li va preguntarva ser:–”Vostè quina feina fa?”En aquell moment estava a la secció de paqueteriad’una empresa, el que havia trobat, i el metge:–”No, no, jo vull saber quina és la seva professió.”I la meva mare li va explicar que feia anys escrivia iestava a l’Ajuntament. El metge li va dir:–“No cal que em digui res més. Busquis feina pervostè, de la seva.”Arrel d’aquesta situació va a ser quan la Carme Nicolauli va proposar anar a la ràdio. 85Carme Nicolau era una gran amiga, exiliada com nosaltres,però que feia temps que havia tornat. Ella vaaconseguir que la meva mare entrés a Ràdio Barcelonacom a mecanògrafa. Els directius de la ràdio, tot i saberqui era, feien la vista grossa. Ella sabia que li seria difícilascendir. Al final, la mare va treballar en aquesta emissorafins a la seva jubilació.»Les coses s’anaven arreglant una mica. La mateixaMaria Teresa Castelltort, va aconseguir cursar quatrecursos del batxillerat al Liceu Francès, gràcies a què,amb les seves bones notes, va tenir dret a una beca delgovern francès.I llavors, era el 1954, va passar l’incident dels premisOndas. Era la primera edició.«Es va fer un premi de guions, molt senzill i la CarmeNicolau li va proposar a la mare de presentar-s’hi. Lameva mare era escèptica. Varen fer un guió sense narrador,que llavors no s’estilava. Va agradar tant que varenguanyar el segon premi. El guió es deia “Enigmasdel destino”. La història era entre estudiants, pasava aMontpeller i era una mica ensucrat. Vàrem sentir per laràdio que havien guanyat el segon premi i, llavors, varendir el nom de la mare sense problemes. Però quanvaren anar a recollir el premi el senyor Fontan, que erael vicepresident de la SER, li va dir a al meva mare:–”Sepa usted señora que yo no he votado por usted”.La meva mare li va respondre que estava en el seudret. Les coses anaven així.Aquest guió es va editar en un format barat per ven-85 Maria del Carme Nicolau i Massó va treballar, durant la dècadadels anys 1930, en els serveis informatius de Ràdio Barcelona. Desprésde la Guerra Civil s’exilià a França i al seu retorn a Catalunyava fer guions per a la ràdio.71LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS