PPjTl

94LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONISJosep Sunyol, diputat i president del Futbol Club Barcelonao amb el mateix Lluís Companys, que el 1934seria el seu padrí de boda, quan es va casar amb EnricTubau, director d’El Noticiero Universal.En esclatar la guerra, Enriqueta era la secretària deltinent d’alcalde de Barcelona, Hilari Salvadó, que passariaa ocupar l’alcaldia quan Carles Pi i Sunyer va sernomenat conseller de Cultura de la Generalitat. Durantla guerra, Gallinat fou secretària d’Agitació i Propagandade la Unió de Dones de Catalunya, i viatjà a París acercar suport a la causa republicana.«Als homes, abans de la guerra, no els interessavaque la dona entrés en política. Els fèiem més nosa queservei. No ens necessitaven. Quan va venir la guerra,ens van necessitar. La dona anava al front, a les escoles,a les fàbriques, on calia, tant les dones preparadescomo les que no estaven instruïdes. Totes. Érem a totarreu. Barcelona era una ciutat conduïda per les dones.[...] La guerra la vaig passar al costat de l’alcalde. Eraimprescindible que tot funcionés i hi havia molt problemes;un dels més importants era trobar solucionsal munt de necessitats dels refugiats que venien de totarreu de l’Espanya ocupada. S’havia d’improvisar: escolaper a les criatures, cantines, llocs per dormir. Però, amés, l’Ajuntament havia de rutllar: la comissió d’Hisenda,la de Cultura…Quan queien bombes, havies de sortir esperitat a veurequè havia passat. Havíem d’atendre els ferits, fer-noscàrrec del morts… no paràvem. Era espantós, esgarrifós.[...] Va arribar un moment en què la ciutat estavacol∙lapsada. Hi havia a Barcelona el govern de Madrid,el d’Euskadi i el de Catalunya. Tres governs que manaveni gent que venia a demanar coses; ningú no sabiaquè podien governar uns i què els altres. [...]Aguantàvem esperançats. No vàrem pensar, fins al’últim moment, que en Franco guanyaria. Sempre prevèiemque les potències estrangeres ens ajudarien.Vaig anar dos cops a París, en nom de l’alcalde. Nomésaconseguia roba i alguna cosa per menjar. Mai armamentper defensar-nos. En canvi, els contraris tenientotes les armes que volien d’en Mussolini i d’en Hitler. 118118 Les Dones del 36. Guia de Materials Didàctics. Pla d’Acció Co-[...] La sortida va ésser espantosa. Sort que el meumarit tenia família a França. Si tenies una adreça, unlloc on anar, et lliuraves del camps de concentració.[...] Però només teníem el que dúiem al damunt. Ensvàrem instal∙lar a Perpinyà, però més tard el Govern dela República a l’exili ens va començar a passar una ajudade deu francs. Era una misèria, insuficient per viure, ivàrem treballar a la verema i venent productes als mercats.Fins que vàrem muntar el que dèiem »les repúbliques».Ens ajuntàvem sis o set persones, i amb els deufrancs que tu aportaves més els dels altres, més les feinetesque tots teníem, podíem fer bullir l’olla.» 119El 1942 l’exèrcit alemany ocupava de facto tot França.La zona lliure era un miratge i els exiliats catalanses varen disgregar. Gallinat i el seu marit varen passarper Montpeller i Béziers. Al final varen instal·lar-se enun petit poble de la Cerdanya francesa: Osseja.En aquest poble, Gallinat va col·laborar amb els elementde la resistència, comandats pel cap de la gendarmeria.Facilitaven el pas a Catalunya de jueus europeusque fugien del règim nazi. Per una confidència vasaber que els alemanys la volien detenir. Davant el perillimmediat, Gallinat va decidir tornar a Catalunya, onsemblava que podria passar desapercebuda.Gràcies a un capità de la Guàrdia Civil, parent d’unmilitant d’ERC, l’Enriqueta va aconseguir un salconduitper viatjar en tren fins a Barcelona. Era el 1942 i acomiadant-sedel seu marit va fer via cap a Barcelona.A ciutat, les coses no varen ésser tan fàcils. Primer acasa del pare i després a la d’uns amics, el risc de serdetinguda creixia tenint en compte que no tenia documentació.Aleshores va contactar amb els frares franciscansde l’església de Pompeia, a la Diagonal. El contacteel tenia dels refugiats jueus-polonesos d’Ossejaque, un cop travessada la frontera feien cap a l’esglésiabarcelonina on hi havia muntada tota una estructurad’acollida:educativa.119 Transcripció de l’entrevista feta el 2003 per José Luis MartínRamos i Gabriel Pernau per al llibre Les Veus de la Presó. http://www.presodelescorts.org/files/pdf/cat/testimonis/testimoniegallinat_2_cat.pdf