PPjTl

90LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONISNo hi havia acusació! El que li dolia més, és que esva passar aquells mesos a la presó per una delació delsveïns.Un cop sortit de la presó, va tornar a Santa Pau. Entancar l’àvia, la mare i la tia a la presó, aquestes varenagafar por i varen venir a refugiar-se a Santa Pau. Vàremconsiderar que elles, amb dues nenes petites, lameva germana i jo, no podien portar una fonda a Olottotes soles. De la meva infantesa recordo que teníemque callar molt.Al meu pare, i a dos o tres homes més del poble, elsvaren tenir tancats uns dies a la Guàrdia Civil. Jo no hoentenia. Després vàrem saber que feia uns dies havienmort un home, sortint de missa. La Guàrdia Civil espensava que havien estat els maquis i per això varenagafar els “sospitosos habituals”. A Santa Pau no hi haviamaquis, n’hi havia a Tortellà o a Osor. Aquí hi haviamolta vigilància i no podien fer res.El problema del meu pare és que rebia cartes deFrança, i mira si era gros que el carter se li quedava elsegell. Els hi obrien i les tornaven a tancar amb goma.Al meu pare, —que evidentment sabia francès—, quananava al cafè l’alcalde li preguntava el que no havia entès!»Com a tot arreu, la guerra havia eixamplat la fracturasocial i econòmica entre la població de Santa Pau.Aquesta fractura es feia evident als infants amb les diferenciesentre l’Escuela Nacional i l’Escola de les Dominiques,situada al Castell.«Jo ho patia molt, me’n sentia molt. A les meves amigues,que anaven a aquella escola, només les podia saludarels diumenges. Els altres dies les veies escalesamunt, cap el castell sense dir-te res. Anaves a missa iens separaven. Els nens i nenes, també separats. Els deles “Escuelas Nacionales” als dos bancs de davant i, totdeixant un banc buit, al darrera les cinquanta nenes deles monges. Jo pensava “Mira, com si tinguéssim la lepra”.Deixaven un cordó sanitari perquè no hi poguéssimni parlar.De fet nosaltres no teníem ni nom; érem “aquellade Cal Sastre” o “aquella de cal tal”. Que em diguessin“aquella” em dolia molt. Ens havien pres el nom.»Davant la fotografia de les nenes de l’escola «nacional»,Margarida recorda que quasi totes tenien familiarsdirectes que havien estat represaliats.Les condicions de l’escola eren molt dolentes: a l’hivernels nens i nenes havíen de portar la llenya perquèla de l’escola se la quedava el secretari, per a l’Ajuntamenti per a les monges. Fins que en Valentí Colldecarrerano va protestar no ho varen solucionar.Pel que fa a la mestra, a Santa Pau varen tenir sort:«La senyoreta, Montserrat Macias, ens feia les classesen català. A les escoles rurals el tema lingüístic depeniade l’actitud dels mestres. El meu marit, JaumePont, que anava a l’escola de Sant Esteve de Llémena,ho va viure diferent. Quan el Rei va dir allò que a ningúse l’havia obligat a parlar en castellà jo li volia escriureuna carta explicant-li el que els hi feien als escolarsde Sant Esteve: tenien un cartronet, “el Cartoncito”. Alnen que se li escapava una paraula en català li donavenaquest cartró i només el podia passar al proper nen aqui se li “escapés” un mot en català. El nen o la nenaque tenia el cartronet a l’hora del pati es quedava senseesbarjo».Als pobles la canalla solia tenir alguna feina relacionadaamb l’activitat dels pares. En el cas de la Margaridaaquesta activitat li aportava uns petits guanys i unacontundent experiència de com funcionava el món.«Vaig anar a escola fins a setze anys. Després emvaig quedar a treballar a la sastreria a temps completfins que varen muntar el restaurant, ara farà 24 anys.Amb la meva cosina i jo, des de ben petites, ajudavenportant la roba a la casa dels clients. Normalmentla gent ens donava cinc cèntims. Al poble l’alcalde, elcapellà i dues famílies benestants havien muntat unacaixa rural. Nosaltres cada setmana anàvem a portarels diners de les propines a aquesta caixa, amb una il·lusió!... Al cap d’un temps els diners varen desaparèixer.L’alcalde deia que els diners els tenia el capellà, aquestque els tenia l’altre soci. Al final es va saber que entretots havien comprat un hort que feien treballar a un pagèsdel poble. Al cap dels anys aquest hort ha acabatéssent una plaça i com a mínim ha retornat al poble.»