PPjTl

«Definitivament, ja tenim constituït el nostre GrupFemení d’Esquerra Republicana de Catalunya.L’èxit assolit en la formació d’aquest Grup Femení ésquelcom emocionant.Ha traspassat el límit de tots els optimistes. [...][...] i Manresa, habituada a portar la davantera en elsesdeveniments transcendentals de la nostra terra, quisap si arribarà a ésser —com ens digué l’amiga AngelinaColubret, amb aquell verb tan seu, tan acostumat adominar públics— l’espill on es miraran les dones d’Esquerrade Catalunya.» 66El principal argument de les veus que s’oposaven al’entrada de les dones en els partits polítics era el deles seves mancances educatives. Tot i que, com va evidenciarLluís Companys durant la polèmica del sufragifemení, la majoria dels homes tampoc havien rebutuna educació formal.Feliu li dóna la volta a l’argument dels contraris:«[...] ...aquest “Grup” que en el seu embrió, algú miravaamb ironia, i deia: ¡que voleu que fassin les donesd’esquerra si gairebé no saben de llegir i escriure! méstard, ja el miraren amb expectació i digueren: semblaque es belluguen massa aquestes dones; però avui amigues,fita la mirada sobre nosaltres, ens esguarden ambneguit, amb paüra, temen que arribem a ésser el puntalmés fort de la República.» 67En els seus articles publicats del 1932 al 1937, AntonietaFeliu se’ns presenta com una dona amb opinionscontundents i especialment crítiques amb l’actuacióde l’Església Catòlica durant la Dictadura. Ho exemplificaamb el silenci eclesiàstic davant l’afusellamentdels capitans republicans de l’Exèrcit espanyol, FermínGalán i Ángel García Hernández.«[...] ha arribat [...] la nova de l’indult del generalSanjurjo.També ens hem assabentat que els primers a implorar-lohan estat dues víctimes del despotisme monàrquic.La mare del capità Galán i la vídua de García Hernández.A mi això m’ha colpit en l’ànima. Que jo sàpiga, quana l’una li afusellaren el fill, i a l’altra el marit, ni els patronats,clero, aristòcrates, ni les juntes de dames i ropers,ni els casinos, generals, etc., no demanaren res niferen la més petita gestió per tal d’obtenir l’indult. Elsherois morien afusellats. L’Espanya monàrquica, militarista,i el que és més dolorós, l’Espanya catòlica guardarenun silenci estoic. En les nostres catedrals no es celebrarenpompes fúnebres; ni que jo sàpiga, ningú elsresà cap parenostre. [...] Ningú no demanà clemènciaper aquells idealistes, i amb llur mutisme consentiren elseu afusellament [...][...] I dues dames republicanes, i si la paraula la trobemimpròpia, dues dones víctimes de les militarades, itots els republicans, de genolls, en nom del Crist crucificat,en nom de la llibertat i de la pàtria han demanat iobtingut clemència per un general traidor.» 68Feliu aprofita per demanar la llibertat dels acusatsper delictes d’opinió:Ara és necessari que demanem per als republicansla mateixa clemència [...]. Existeixen periodistesi altres homes de lletres que purguen el pecat d’haverpensat. Alguns d’aquests condemnats tenen penesaclaparadores.» 69No sabem quin efecte va causar aquest article entrela societat manresana però de ben segur que aquest«pecat d’haver pensat», li seria atribuït a ella mateixadesprés de la derrota republicana i li costaria la difamació,la presó i l’ostracisme.D’on sorgia la base ideològica d’aquesta dona il·lustrada i benestant? Ella mateixa ho explicà tot rememorantla proclamació de la República i l’ebullició juvenildel catalanisme dels inicis del segle XX:63LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS66 Antonieta Feliu, «El nostre Grup Femení», El Dia, 13 de generde 1933, p. 1..67 Antonieta Feliu, «A totes les nostres afiliades», El Dia, 4 demarç de 1933, p. 1.68 Antonieta Feliu, «Dues dones republicanes», El Dia, 6 de setembrede 1932, p. 1 i 2..69 Íbid.