PPjTl

Castelltort-Gibert es va traslladar a París on ell va serdetingut i traslladat, per manca de papers, a un campde refugiats a prop de Perpinyà. Gràcies, un altre cop,als felibres va obtenir un permís de residència a Montalbanper a ell i la família.«Vàrem viure en una mena de “república”, ara en diríemcomuna, en una casa de camp diverses famílies, lamajoria de les quals es volien embarcar cap a Sudamèrica.L’inici de la Segona Guerra Mundial, va fer desistira la meva mare d’aquell possible viatge i vàrem anar aviure a Montpeller, on hi havia un gran nombre de catalansexiliats.Hi havia entre altres, el mestre Fabra, el senyor Rovirai Virgili i família i l’últim alcalde de Barcelona HilariSalvadó i la seva esposa Paquita que es varen fercàrrec de mi un temps perquè ens varem quedar sensel’habitació que havíem llogat a uns italians. Ens varenfer fora per rojos així que Mussolini va declarar laguerra a França.Ens vàrem separar, la meva mare va fer de mainaderad’uns nens perquè la senyora treballava al lloc del seumarit que havien mobilitzat. I el meu pare es va incorporaral grup d’estudiants catalans. Aquesta situació esva arreglar i vàrem trobar un nou lloc on viure els tres,al costat de la família de Martí Barrera.La mare gràcies a una recomanació d’un professorde la Universitat de Montpeller va anar a treballar decuinera amb una família benestant. Va posar la condicióque jo també hi pogués dinar i sopar. La veritat ésque hi havia una mena de cadena “subterrània”, queaconseguia aquestes coses.»Mentre eren a Montpeller Franco va visitar protocol·làriament Pétain. La policia va empresonar els exiliatsespanyols i catalans per evitar aldarulls o un atemptat.«La meva mare va aconseguir que no s’emportessinel meu pare amb una “mise en scène” segons la qual elmeu pare tenia una pulmonia. Els policies varen fer lavista grossa per una vegada a la vida!»Maria Teresa Castelltort recorda perfectament elmoment de l’entrada de les tropes alemanyes a Montpellerperquè en aquell moment era al carrer, al centrede la ciutat:«Ocupada la resta de França els alemanys varen entrara Montpeller amb tota la seva parafernàlia de cavalls,cuines de campanya que semblaven petites locomotoresi tot tapat amb la bandera vermella i la creugamada amb negre. I centenars de soldats, trepitjantfort. També recordo la retirada que no va ser tant brillantcom l’entrada; s’ho emportaven tot, carros de totamena plens de les coses més impensables.»En finalitzar la guerra, Maria Teresa Gibert i la sevafamília es varen tornar a traslladar a París esperanttrobar-hi més oportunitats de treball. També tenien lapensada d’organitzar-se per si calia tornar a lluitar aCatalunya, com molta gent esperava.«Tant la meva mare com el meu pare varen començara contactar amb altres exiliats per tal d’esbrinar siseria possible lluitar per tornar a Catalunya i fer fora enFranco. La victòria dels aliats havia animat molta gentde l’exili perquè se’ls hi havia assegurat que rebrien suport.Però va ser una desil·lusió i ja varen veure quel’exili aniria per llarg.»El 1937 Maria Teresa Gibert havia presidit el 1r CongrésNacional de la Dona que va donar lloc a la constitucióde la Unió de Dones de Catalunya, que encapçalariaMaria Dolors Bargalló, i n’el·laborà la ponènciasobre la prostitució, un tema que l’amoïnava molt.A l’exili Gibert s’implicaria juntament amb les espanyolesde la Union de Mujeres i les franceses de la Uniondes Femmes Françaises en la creació d’un nou organismeinternacional. Els problemes varen venir perl’actitud d’algunes comunistes, que eren majoritàries.«La meva mare al marxar a París, va continuar formantpart de la Unió de Dones, però hi havia unes esbatussadesgrans, per les línies polítiques a seguir. Aixòva ser del 1945 al 1948. Els primers problemes varencomençar quan Reis Bertral, que havia estat a Esquerra,es va anar posicionant cada cop més al costat delscomunistes.69LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS