PPjTl

amb més entitat. Com que no era fàcil, vàrem utilitzarel paraigua de l’Associació d’Amics de les Nacions Unidesa Barcelona. Jo em dedicava a anar per les associacionsde veïns recomanant que es muntessin vocaliesde dones.Encara en la clandestinitat, era el 1975 a Madrid,l’Asociación Democrática de Mujeres vinculada al PCE,va muntar unes jornades. Hi vàrem anar l’Anna MariaVela, en Francesc Noguero i jo. Vàrem perdre el contacteque ens havia de portar a la reunió. No vàrem poderarribar a l’Església on es feia. En Francesc Nogueroi l’Anna Maria Vela, que eren del PSUC, estaven encontra del secretisme i de l‘acaparament del tema deles dones per part del PCE. A l’hora de dinar, abans detornar cap a Barcelona, vàrem començar a pensar comfer unes jornades obertes a tothom i fer-ho de maneralegal.Vàrem estar un any per muntar-les, vàrem muntarun secretariat i vàrem demanar a tots els grups de donesque presentessin comunicacions. En el secretariathi havia representació de tots els partits: Anna Balletbó,Dolors Calvet... Vàrem demanar de fer-ho a la Universitat.Va ser tot un èxit. La premsa es va sorprendre,tothom deia: “que estrany que s’hagin reunit tantes donesi tan diverses d’un dia per l’altre!”. No sabien, o novolien explicar, que s’havia fet una feina d’un any perpoder muntar-ho bé. Jo m’hi vaig dedicar en cos i ànimai al final vàrem aconseguir reunir quatre mil dones.L’objectiu principal era que les dones fessin unprograma comú, cosa que vàrem aconseguir. Arrand’aquesta experiència, vàrem veure la necessitat demuntar una associació de dones d’àmbit nacional perpoder treballar millor i arribar a tot arreu i ser independentsperquè jo ja havia notat que hi havia intents demanipular la Coordinadora. Quan vaig fer públic el propòsitde fer l’associació nacional em varen criticar molt,especialment el sector proper al PSUC. Recordo articlesen contra nostra de la Montserrat Roig i la TeresaPàmies. En aquell moment l’Asociación Democrática deMujeres del PCE, ho controlava tot i aquí el PSUC tambého estava aconseguint.»Després de les Jornades i de la creació de l’ACD,els altres sectors, varen muntar la Coordinadora Feministaon s’hi varen aixoplugar moltes entitats veïnalso sectorials però que tenia una clara direcció política.Varen ésser els anys de les «estrelles» del feminisme:Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany i Lidia Falcón,personatge controvertit encara actualment que representava,entre d’altres coses, el sector espanyolista delfeminisme a Catalunya. El feminisme amb visió nacionalva quedar arraconat dels mitjans i només reviscolariauna mica amb la popularització de l’obra poèticade Maria Mercè Marçal.«Lídia Falcon va ser nefasta per al moviment feminista.Jo anava als llocs i la gent em deia: “Caram, ets feministaperò no ets com la Lídia Falcón!”.Es va anar creant un poti-poti que va desprestigiarel feminisme. Jo encara em reivindico com a feminista,dec ser de les poques que ho fa, però la realitat és quecertes actuacions personalistes i d’interessos de sectorsconcrets, vàren fer molt mal.Amb aquestes lluites entre les dones només vàremaconseguir que se’ns continués obviant: les dones continuemen situació d’inferioritat. Crec que en aquellmoment ens vàrem “despistar”. Jo ho vaig passar moltmalament perquè sortien constantment acticles contrameu, fins i tot varen aconseguir crear mal ambient dinsde la mateixa ACD.La premsa era totalment hostil. A l’època de la Transicióel PSUC “va tocar el xiulet” per tal que molts delsseus militants fessin periodisme perquè calia controlarel “quart poder”, com havia dit Stalin. Només sortienels i les de la seva corda.Fins el 1980 vaig continuar a l’ACD, llavors em vaigretirar de primera línia i va continuar la Núria Solé, jadesapareguda. Ara treballo com a consultora sobre ellideratge femení, especialment adreçat al món econòmici del treball.Tal com va anar tot crec que es demostra que enèpoques de canvi, les dones estem “a la cuina”, treballantde valent. Però quan s’assoleix el mínim espaide poder, aquest invariablement l’ocupen els homes.O dones “menys perilloses”. Això va passar durant laTransició a casa nostra. I aquest fenomen passa arreu,m’ho comentaven fa poc unes dones argentines. Ells esposen al davant.»121LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS