PPjTl

60LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONISL’Aurora hi participava en qualitat de cuinera, però elseu esperit curiós, li va fer adonar-se que al poblet ons’havien instal·lat no hi havia homes. Va saber llavorsque havia estat una de les poblacions on els alemanysels havien assassinat a tots. En aquell cas, només haviasobreviscut un vell que havia escrit els seus records enun quadern escolar. Aurora el va llegir i aquesta lecturaseria la base de la seva novel·la Entre dos silenciseditada el 1958. L’experiència de tres presoners alemanysque feien tasques de manteniment al poble livaren inspirar una altra novel·la, Tres Presoners, editadael 1957.«Aurora és dels pocs novel·listes catalans que s’enfrontaamb els grans temes europeus de la SegonaGuerra Mundial, la resistència, l’ocupació, dels quals lanostra narrativa n’hauria quedat força al marge en elsaspectes que no afectaven directament els catalans.Pels seus sojorns a Ginebra, a Neuchatel, al Perreux i aEtobon, i pel seu interès i sensibilitat envers tots els païsosi cultures que podia conèixer, la novel·lista se surtdels límits —i no manca qui li ho retregui—. Dels “paradisosoceànics” als inferns de la guerra d’agressió, “totstenen dret” —com diu ella— a reflectir-se en el mirallque és la novel·la.» 60La situació de la seva mare va accelerar la decisió detornar a Catalunya. No va ser fàcil. Ens les cartes queenvia a Pau Casals, instal·lat a Prada de Conflent, Aurorali relata la situació i es lamenta del tracte injustamentrebut als consolats:«No he estat al sud de França des de 1939 i ja no hiconec ningú. El que jo voldria és anar a passar alguntemps a Perpinyà o encara millor a un poblet prop dela frontera d’ Espanya. Fa deu mesos que corro les ambaixadesi els consolats sense poder obtenir el permísd’anar a veure la meva mare. [...] cap cònsol no va con-60 Maria Àngels Anglada, «Aurora Bertrana, una visió personal»,a: Montserrat Cardús, Memorials ICD. 1993-1996, p. 57-62. Citat perIsabel Marcillas, «Aurora Bertrana: paradigma d’intel·lectual catalanaeuropea», a: IX Congresso Internazionale dell’AssociazioneItaliana di Studi Catalani, La Catalogna in Europa, l’Europa in Catalogna.Transiti, passaggi, traduzioni.sentir a posar la signatura damunt el meu passaport,com si fos un criminal perillós.» 61Després de passar per Andorra i Prada de Conflent,Bertrana va aconseguir el 1949 el visat per retornar aBarcelona. Aquest retorn va ésser per ella una menad’exili interior. Tot i que tenia amistats que la valoraven,sempre es va queixar del buit que se li feia en elmón literari. Per això va escriure a Anna Murià, per tald’intentar que li editessin La Aldea sin Hombres [Entredos silencis] a l’editorial mexicana on treballava AgustíBartra:«Aquesta vida a Barcelona és impossible per a mi. Sem’hi fa una guerra sorda capaç d’acabar amb la voluntatmés ferma i amb la salut més sòlida. No és la policiani les autoritats els que em persegueixen, és un enemicmolt més perillós. A mi ningú no em diu res ni se’mmolesta, però trobo totes les portes tancades. Publiquennovel·les mal escrites i sense solta però cap editor no volles meves.» 62La realitat es que havia anat publicant esporàdicamenti ho continuaria fent fins a la seva mort. JosepFornas recorda que era una dona molt especial:«L’Aurora Bertrana, que vivia a prop de la nostra LlibreriaClaris, al carrer Llúria, hi venia cada tarda. És veritatque en el seu cas no hi havia el rebuig de la críticaque va patir Rosa Maria Arquimbau, però si un “passarde llarg” davant la seva obra. Era una situació corrent,que patien els escriptors que tornaven de l’exili. Hi haviapor.»Fornas va conèixer Bertrana per Josep Maria Poblet,escriptor i polític d’Esquerra. El contacte freqüentamb l‘escriptora va propiciar que l’editor l’animés a ordenarles notes disperses que havia anat escrivint al61 Glòria Granell i Joaquim Rabaseda, «Venerat Mestre»: Correspondènciaentre Aurora Bertrana i Pau Casals (1945-1953), a: AuroraBertrana, una dona del segle XX, p. 99.62 Carta del 15 d’abril de 1957. Catalina Bonnín, «Les cartesd’Aurora Bertrana a Anna Murià i Agustí Bartra». Revista Llengua iLiteratura, 2002.