PPjTl

110LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONISdespués, sigue teniendo la misma fuerza, seguridad yencanto que entonces, para las dos.A Concha la encontré estudiando, ella, por segundavez, su Bachillerato después de haber asistido a la Universidaden Francia. Su título de Bachillerato catalánno servía para los estudios oficiales de entonces. Estudiabacon espíritu deportivo y voluntad de hierro. Trabajabaunas horas por las mañanas. Solíamos reunirnosella y yo en el Ateneo con sus amigos y una vez por semanaella nos llamaba a todos para que fuésemos a sucasa. Era que había llegado el paquete, que, sorteandotoda clase de dificultades, le enviaba su familia. Unpaquete con embutidos, queso, golosinas y un enormepan blanco —el mayor lujo en aquel tiempo— para queConcha reforzase su alimentación, que la familia imaginaba(con toda razón) que era deficientísima. Aquelpaquete se abría una vez a la semana en la salita deConcha y desaparecía en diez minutos, consumido portodos nosotros y regado con un porrón de vino.Luego se hablaba en catalán —que yo entendía peromi pereza me impedía hablar— del antiguo reino de Cataluñay de otras cosas y problemas, de los que yo meiba enterando.» 132L’ambient asfixiant de la Barcelona de postguerradeuria pesar molt en la decisió de tornar a marxar capa França. Heribert Barrera recorda la Conxa d’aquellstemps d’exili:«Ella ja era de l’Esquerra de Lleida al començamentde la guerra. Jo la coneixia del grup d’estudiants deMontpeller. Va tornar a Catalunya després de la derrotafrancesa, el 1940, i al cap d’un temps va tornar a França.Ens va passar a veure al meu pare i a mi camí de París,que és on va conèixer en Joan Rebull.»L’escultor Joan Rebull, havia tingut diverses responsabilitatsde gestió cultural durant l’època republicana.Vinculat a Esquerra, també havia agafat el camí del’exili. Cristina Rebull rememora les circumstàncies dela trobada dels pares:132 Carmen Laforet, «Con “Nada”, por fin hice algo», ABC Córdoba,11 de febrer de 2007, p. 79-81.«La meva mare era molt amiga dels Tarradellas i ésper ells que va conèixer el meu pare. Ell era vidu i ja teniatres fills. Jo vaig néixer a França el 1947 i sis anysdesprés, ja a Barcelona, el meu germà Raimon.»El retorn a Catalunya no va ser gens fàcil per a lafamília. L’escultor tenia dificultats per aconseguir encàrrecsi era constantment vigilat, Cristina ho recorda:«Vàrem tornar a Barcelona el 1950 i va ser molt durperquè al meu pare el feien presentar-se a la policiacada setmana. Els meus pares es plantejaven aquestaetapa com una cosa provisional, no sabien com els hianiria, per això a mi em varen matricular al Liceu Francès,perquè creien que potser hauríem de tornar a marxar.Més endavant, el meu pare va tenir molta sort perquèel Pare Abat de Montserrat el va protegir i li vananar donant feines com escultor.»Conxa Farré, molt més jove que el seu marit, es vahaver de fer càrrec de tots els fills, menys el gran quees va quedar a França per estudiar Medicina. Quan elseu fill petit va ser més gran va tornar a la universitat,va acabar la carrera de Dret i va començar a treballarcom a passant de l’advocat i militant d’ERC, Joan Bergós.Més tard obriria despatx propi especialitzant-seen dret matrimonial. Va treballar-hi fins que se li va declararla malaltia.Cristina Rebull, recorda el tràngol que va suposaraquesta circumstància:«Del grup que va reconstruir ERC ella era la mésjove. Però va emmalaltir abans dels 70 anys. En el seucas és un tipus d’Alzheimer precoç molt lent. Va sermolt dur perquè no volia un diagnòstic. Ara està en unaresidència.»Com explicava Carmen Laforet en la seva remembrançadels anys 1940, l’esperit desprès, solidari i aglutinadorde Conxa Farré també és el factor que mésrecorden els companys i companyes d’Esquerra delsanys 1970. Emília Solà, que fou secretària de la Presidènciadel Parlament des de l’etapa d’Heribert Barrerafins a la de Joan Raventós, ho corrobora: