PPjTl

Mèxic, 1943Acreditació de Maria Antònia Freixescom a col·laboradora del Pabellóde la Cultura Catalana a la Feria del Libroy Exposición Nacional del Periodismo.ELFdiuen que ja són a quaranta quilòmetres, no tens ni temps de preparar res.Travessar tot París, des de l’avinguda Messina fins a la Ligne de Sceaux, ambun cotxe de nen petit: Déu n’hi do. Allí vam posar les maletes, amb quatre coses.Què t’emportaves? Ni modo d’emportar-te llibres. De pintura, si n’hi haviaalguna, no la recordo. Jo tenia només una habitació, però la tenia posadaamb molts detallets. Tot es va perdre.» 42A la capital de la França controlada pel mariscal Pétain treballa a l’ambaixadade Mèxic ajudant els refugiats catalans i espanyols, mentre la situacióes complica amb la detenció i confinament d’Sbert pels alemanys.«Jo m’encarregava de repartir els diners entre els refugiats. Quan érem aVichy donaven un milió mensual. Tenia una llista de tota la gent que hi haviaals camps de concentració, gairebé tots catalans, i emplenava els papers delcorreu. En Tarradellas, que era el que estava més a prop, em deia: “Mira, s’had’ajudar a aquest, s’ha d’ajudar a aquest altre.”» 43La situació a la França “lliure” es fa cada cop més insostenible i a finalsd’agost de 1942 empren viatge cap a Mèxic, via Marsella i Casablanca.«Jo a França m’arreglava molt bé, i no volia marxar. Però me’n vaig anarper por dels alemanys. Vam embarcar en un barco francès fins a Casablanca.No he vist mai una cosa igual, ens tractaven pitjor que animals. A Casablancahi havia la Rosa Poy, que era la delegada dels quàquers, que van ajudar molt47LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS42 Julià Guillamon, Op. cit., p. 445.43 Julià Guillamon, Ibid., p. 447-448.