PPjTl

La separació forçada del matrimoni ja durava deuanys i veient que al poble els continuaven assenyalant,Maria va decidir reunir-se amb el seu marit Jaume Orpía Perpinyà.Moure’s per Catalunya durant el primer Franquismedels anys 1940 no era fàcil, i menys encara si eres defamília republicana.Ens ho recorda el seu fill Valentí:Tot va anar bé i vam poder veure el pare. Vam repetiraquest viatge unes quatre o cinc vegades. Al final elscarrabiners ens saludaven. Sabien on anàvem i no s’hificaven.» 111A Perpinyà la família Orpí–Descals s’hi va estar desdel 1946 fins a finals dels 1950. Allí hi varen néixer elsdos germans petits d’en Valentí.«Al final, vàrem poder marxar cap a França, allò vaser una odissea. Per poder-nos moure fins a la fronteravàrem aconseguir els papers pagant, com s’aconseguiatot en aquella època. Quan vàrem arribar a la Jonqueraens hi esperava una noia catalana que ens va acompanyarper un camí fins a l’altre costat.El pare al final de la guerra havia anat a petar alcamp d’Argelers però després es va anar situant i cadames ens enviava diners, no sé per quin conducte.»El cas de separació familiar forçosa era molt freqüenti com la Maria, moltes altres dones s’arriscavencada dia a ser detingudes per passar la ratlla de Françail·legalment.El Pirineo. Diario al servicio de España y el Caudillo,que canviaria el nom pel de Los Sitios, era el principaldiari de Girona i s’imprimia a la rotativa confiscadaa la família Rahola, els editors de L’Autonomista. AEl Pirineo hi sortien setmanalment la relació de donesdetingudes per creuar la frontera sense documents.Hi havia setmanes que les detingudes passaven de lavintena. Segurament d’entre aquestes dones n’hi haviaque es dedicaven al contraban, una activitat tradicionalde la zona, però també n’hi havien de les famíliesdels exiliats. Aquest era el cas de la dona i les fillesdel doctor Laureà Dalmau. Aquestes dones varen travessarla frontera gràcies a la col·laboració d’una exminyonad’Agullana, el poble on havia nascut el pare.Laura Dalmau ho relatava fa uns anys:«La seguíem a una certa distància i ens va dir quesi sentíem que enraonava ens tiréssim a terra de seguida.Ella es dedicava al contraban i tothom la coneixia.Encara ara recordo l’alegria quan vam arribar alcim i la dona que ens guiava va dir “Ja som a França”.«Jo, com que ja era gran i treballava amb l’avi, anavai venia, tenia un passaport que em tenia que renovarcada tres mesos. A finals dels 50, quan començavael boom turístic, va tornar el pare. A aquelles alçades,la gent ja s’havia donat compte de com havien anat lescoses. Jo em trobava amb alguns estiuejants, que el coneixiend’abans de la guerra i em van parlar molt bé delpare i, sobretot, de que era un home amb les seves ideesperò que respectava als altres. Ningú entenia perquèhavia estat perseguit».A partir del retorn del pare la família va canviar laconstrucció per l’hostaleria. Mariona Orpí, que ara dirigeixl’Hotel Plaça París amb el seu pare, recorda l’àviacom un puntal del negoci.«En aquesta família hem estat una mica matriarcat.L’àvia treballava al màxim. Ella sola havia fet totala roba de l’hotel, uniformes inclosos. Va aixecar l’empresa.»Maria Descals no va participar obertament en política.Ja vídua, va veure com la seva néta Mariona Orpíencapçalava, el 1991, la llista d’Esquerra a Lloret de Mara les eleccions municipals.«Ella tota la vida va votar Esquerra. L’any que jo emvaig presentar a les municipals, ella em va recolzar totalment.Potser no ho expressava molt obertamentperò li veies les reaccions.Era una dona amb la que podies parlar de tot, eramolt moderna. Tenia un lema vital que em deia sovint:“Tu sempre endavant!!”.»111 Gerard Bagué, Op. cit., p. 176-177.87LES DONES D’ESQUERRA · 1939-1979 · MEMÒRIA I TESTIMONIS