Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

oblidat, una emoció del pensament que tornava, i el misteri del llenguatge em va ser revelat
d’alguna manera.
Des d’aquell moment Helen progressà molt ràpidament, ja que demanava que li lletregessin tot el
que tocava. Anna ho feia amb l’alfabet dels sordmuts inventat anys enrere per uns frares
espanyols, el qual també fou ensenyat a Kate. D’altra banda, Helen també tocava la cara de
l’interlocutor per endevinar-ne l’estat d’ànim.
Precisament aquestes primeres classes són reproduïdes al film El milagro de Ana Sullivan (The
miracle worker). En aquesta pel·lícula es percep la desesperació inicial dels pares en conèixer
que la seva filla és sordcega (recordem el concepte que es tenia a l’època d’aquesta comunitat);
és molt interessant veure la tècnica utilitzada per Anna. Necessàriament havia de tenir molta
paciència (d’això ja en parlaré a l’apartat Perfil docent). Abans que arribés la institutriu, els pares
s’havien fins i tot plantejat de recloure-la en un asil: els era impossible comunicar-s’hi, Helen
vivia tancada en un món molt llunyà al seu. Malgrat això, sabien que en aquell cap hi havia
intel·ligència, ja que abans de quedar-se sordcega ja sabia balbucejar algunes paraules, com
aigua. Això explica per què fou precisament aquest mot el que li féu entendre el significat d’allò
que fins ara era per a ella un simple joc de dits. A la pel·lícula es fa una comparació que, al meu
entendre, és molt encertada: quan se li parla a un bebè, en un principi aquest no entén el
significat dels sons que sent; amb el temps, però, comprèn el que aquests volen dir.
Ben aviat, Anna l’ensenyà a llegir i a escriure, de manera que Helen dominava el braille
perfectament. Mestra i alumna vivien soles en una casa annexa a la dels pares per poder
concentrar-se millor i que la nena adquirís més autonomia i independència, d’una banda, i que
s’enfortís el vincle que les unia, de l’altra. Aquests avenços tan impressionants captaren l’atenció
de la premsa, que l’elogiava constantment. No només això, sinó que conegué importants
personalitats: el ja mencionat Graham Bell, Mark Twain (amb qui s’arribà a cartejar) i fins i tot
el president Cleveland.
Per la seva banda, Helen desitjava desesperadament aprendre a parlar; així doncs, el 1890, quan
Keller estudiava en una escola per a cecs, Anna començà a ensenyar-li’n, però fracassà: Helen
mai va arribar a adquirir el do de la parla –probablement perquè no s’havien preparat
correctament les seves cordes vocals –per bé que sí era capaç de saber el que algú deia posant-li
142