Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

Audició i llenguatge ______ _ Èlia Casals Alsina
3.2 ALTRES AVENÇOS QUE INFLUÏREN EN ELS MÈTODES
EDUCATIUS PER A PERSONES SORDES
No només els progressos en el camp de la logopèdia foren claus per a una major comprensió de
la problemàtica dels sords. A més de l’aspecte educatiu, tractat a l’apartat 3.1., altres
descobriments que pertanyen sobretot al camp de la medicina van ésser determinants perquè les
persones amb una deficiència auditiva poguessin accedir al llenguatge de la comunitat parlant.
En aquest apartat s’enumeraran els principals descobriments que han beneficiat directa o
indirectament la comunitat sorda: des de l’estudi amb deteniment del sentit de l’oïda fins a
aparells que han permès als hipoacúsics de percebre amb més claredat els sons de l’entorn.
Sense dubte, el punt de partida per obtenir tots aquests progressos en els camps de la medicina i
del disseny d’aparells tècnics era descobrir que, efectivament, hi havia una relació important
entre audició i llenguatge. El primer document escrit que parla de la patologia del llenguatge
d’origen cerebral fou escrit per Edwin Smith; és un papir egipci que data del 3500 aC on s’hi
descriuen 48 fractures. La número 20 ressenya un cas d’un pacient que no pot parlar a causa
d’una fractura a la templa. Per tant, els antics egipcis ja havien deduït aquesta relació de
dependència. No obstant, no es produeixen descobriments importants fins ben passada tota
l’Edat Mitjana –que per contra sí que esdevindrà molt important en el desenvolupament dels
mètodes educatius –, apart d’alguns instruments com els articuladors per a fonemes difícils de
Barnils (la foto dels quals inclouré a l’annex), els caps parlants o les trompetes.
Un aspecte que convenia estudiar era el paper que jugava el cervell en els trastorns del
llenguatge i concretament amb els que es relacionen amb la pèrdua auditiva. El 1836, el neuròleg
francès Marc Dax descobrí que una lesió en l’hemisferi esquerre podia causar l’alteració i fins i
tot la pèrdua del llenguatge, mentre que això no es donava si el dany es produïa a l’hemisferi
dret. Quaranta anys més tard, un altre neuròleg, John Hughlings, es va trobar amb un pacient que
patia una alteració del llenguatge deguda a una lesió a l’hemisferi dret. Així doncs, es va arribar
a la conclusió que els dretans posseeixen el llenguatge a l’hemisferi esquerre i els esquerrans al
dret. De fet, s’ha demostrat científicament que tots els dretans compleixen aquesta norma, però
tan sols el 45% dels esquerrans la segueixen. Això potser no sembla rellevant pel que fa a
l’ensenyament a sords, però sí que ho és el descobriment que es féu posteriorment: l’emissió del
39