Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

Audició i llenguatge ______ _ Èlia Casals Alsina
Edat Moderna
Fou a mitjan segle XVI quan Girolamo Cardano –pare d’un nen sord –va proposar un sistema
educatiu per a ensenyar a parlar als deficients auditius; a partir d’aquest moment es va començar
a fer miques la creença que el sord no es podia educar. Precedent de Pedro Ponce de León, fou
un dels primers que, contradient l’opinió encara acceptada d’Aristòtil, considerà que els sords
podien parlar. Cal concretar, no obstant, que el metge llatí Auli Corneli Celso, de l’època
d’August, també ho havia cregut possible, però sempre que hi hagués un determinat grau
d’audició residual.
Els primers resultats demostrables no arribaren fins mitjan segle XVI de la mà de Pedro Ponce
de León el Venerable (1513 – 1584). Les activitats d’aquest frare, que ensenyà a parlar a quatre
sordmuts d’una mateixa família, els Velasco, foren presenciades per l’historiador de Felip II,
Ambrosio de Morales, qui s’admirà especialment dels avenços aconseguits amb el benjamí de la
família.
Ponce de León va decidir establir un mètode d’ensenyament a persones sordes i mudes arran
d’una experiència que va viure al convent benedictí. En aquest hi volia ingressar un home que,
de petit, havia quedat sord, però no li era permès perquè no podia pronunciar els vots. Així
doncs, el frare li va ensenyar a dir aquestes paraules. En veure que era possible que els sords
parlessin, va decidir ensenyar els nens de la família Velasco. Pel que fa al frare sord, Gaspar
Burgos, va escriure diverses obres.
Ponce de León inventà un alfabet manual. Els seus alumnes aprenien el llenguatge partint de la
base escrita; per reforçar la memorització dels noms dels objectes, el frare escrivia rètols i els
enganxava als objectes. La seva innovació no fou la idea de crear un llenguatge de signes, que ja
s’havia plantejat anteriorment, sinó que aquests fossin la font del llenguatge. El codi manual de
Ponce de León presenta algunes semblances amb el que utilitzaven els monjos i amb el conegut
alfabet de San Buenaventura. De fet, encara que el llenguatge gestual sigui natural entre les
persones sordes, també hi ha hagut comunitats d’oients que l’han utilitzat; és el cas dels
amerindis de les Grans Planures de Nord-Amèrica, que feien servir una llengua de signes per
poder comunicar-se entre diverses tribus que tenien idiomes diferents. És curiós també el cas que
es va donar a l’illa de Manhattan, on un tribu ameríndia estava integrada únicament per persones
sordes a causa de l’herència genètica; evidentment, es comunicaven signant. Desafortunadament,
no s’han trobat documents escrits que detallin les característiques d’aquestes llengües.
31