Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

Audició i llenguatge ______ _ Èlia Casals Alsina
Una de les coses en les que la professora insisteix més és que l’alumne segui bé, perquè Per
parlar bé és indispensable seure bé, cosa que ens permet tenir una posició idònia per al bon
funcionament de l’aparell fonador. A més, la logopeda a vegades li fa posar-se la mà al pit per tal
que situï la veu aquí, i no més amunt; d’altra manera queda impostada. Així s’aconsegueix un
registre més correcte, disminuir la tensió i millorar el ritme. De fet, aquests paràmetres també
són contemplats en el SUVAG.
Les sessions són sempre orals; l’únic suport que té el nen és visual, tant pel que respecta
als llavis de al professora com als dibuixos que aquesta li proporciona, els quals il·lustren les
frases que s’estan treballant. No pot escriure ni llegir res. Ha de memoritzar-ho: sovint els deures
són recordar les frases o història que s’han fet a classe i escriure-les a la llibreta. A la classe
següent, la professora els pregunta altra vegada les frases sense que les puguin mirar, per
comprovar que es recorden del que s’ha treballat en classes anteriors. Altres vegades, els deures
consisteixen en respondre unes preguntes que la professora ha escrit a la llibreta referents a la
història explicada a la classe; les preguntes són les que s’han treballat auditivament al llarg de la
classe, i que Martí havia de discernir sense ajudar-se de la lectura labial ni, evidentment, els
signes. Quan es fa aquest treball, la professora sol fer algun canvi a la pregunta restant quan tan
sols en queda una, o bé en repeteix una de les ja fetes. Martí sol adonar-se’n.
Per treballar l’expressió oral de forma més àmplia que la repetició i reconeixement de
frases fixes, en algunes ocasions la professora dóna a Martí una sèrie de fotos per tal que ell
descrigui, lliurement, el que hi veu. Els errors més freqüents que comet tenen relació amb la
concordança de gènere i nombre (un poma, nen rossa). Cal remarcar l’expressió Porta ullera; de
fet, no hi ha un error de concordança. El que crida l’atenció és l’ús d’ullera en singular, cosa que
mai hagués dit un parlant oient. D’altra banda, Martí accentua algunes síl·labes o fa algunes
cesures entre elles del tot antinaturals; no es guia ni pels signes de puntuació ni pels accents, sinó
pel grau de dificultat que li suposa aquell fonema. Així es demostra, per exemple, cada vegada
que pronuncia la paraula rossa; la síl·laba ro li deu resultat difícil, doncs sempre hi fa un accent
desmesurat. De fet, el fonema r li costa gairebé sempre de pronuncia (en un altra sessió s’encalla,
per exemple, amb el mot Maria). A més, entre aquesta i la següent s’esdevé un silenci que
dificultat la intel·ligibilitat del text. No usa en cap moment els determinants, i algunes paraules
les pronuncia molt fort i d’altres molt fluix. Aquestes particularitats fan que el discurs sigui, a
63