Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

Audició i llenguatge ______ _ Èlia Casals Alsina
En el gràfic del nen oient veiem com la primera part, que reprodueix una ordre amb les paraules
textuals que va utilitzar l’emissor, se situa en una zona de freqüències greus; això es tradueix en
un to imperatiu. D’altra banda, l’acabament descendent fa encara més contundent l’exclamació.
La resta de la frase presenta poca corba, cosa que ens indica que són paraules del narrador. Els
dos punts que se situen basant per sobre dels altres corresponen a una respiració i a la síl·laba
tònica de la paraula rèplica, respectivament, de manera que no es pot considerar que alterin
l’esmentada rectilinitat de la corba. Per contra, la F0 de la nena sorda presenta molts altibaixos.
Si escoltem i analitzem la paraula Calla, és fàcil deduir que, en un principi, la nena la pronuncia
com si estigués aïllada, sense tenir en compte que la ordre segueix amb d’una vegada. Així, com
que és una exclamació, presenta una freqüència prou alta però, en ser concebuda com un final, la
corba té una continuació descendent. En adonar-se que l’ordre segueix, la nena continua amb un
to imperatiu i l’acaba amb una corba ascendent, pròpia de les oracions exclamatives. La segona
part de la frase presenta pauses després de cada mot que acaben de manera descendent perquè
l’aluman sap que la frase no ha acabat però llegeix a poc a poc i no és capaç d’unir una paraula
amb la següent. En arribar al vocable vehement, la nena torna a donar-li un caràcter conclusiu
(cosa que es tradueix en una corba descendent), ja que, de fet, la frase es podria acabar aquí, però
hi hem afegit un complement. Finalment, cal remarcar com la última paraula (rèplica) presenta
una pausa després de cada síl·laba; a més, la segona és que la se situa en una freqüència més alta,
lloc que hauria d’ocupar la primera per ésser la tònica. De fet, si escoltem la gravació veurem
que l’alumna posa l’accent en aquesta segona síl·laba.
Segons la Guia de suport per a pràctiques de fonètica publicada pel Laboratori de Fonètica de la
UdG, les veus dels nens tenen una freqüència fonamental de fins a 600 Hz; són, així, més agudes
que les dels homes i també que les de les dones. La veu del nen oient que he analitzat per a
estudiar l’entonació es mou, de greu a agut, entre els 1254,9 i els 3842,1 Hz en la frase 6, i entre
els 1177,7 i els 3802,7 Hz en la frase 7. La nena hipoacúsica presenta un valor de 1272,4 Hz com
a freqüència més greu i 2758,3 Hz com a més aguda en la frase 6; en la frase 7, la seva F0
oscil·la entre els 234,07 i els 2824,8 Hz. Veiem, doncs, com el nen sord presenta una franja
freqüencial més àmplia, mentre que l’altra alumna es mou entre uns valors més propers, cosa que
fa el seu discurs un xic més monòton. Tot i això, aquesta tendència no és compleix sempre. Així,
per exemple, la freqüència fonamental d’un altre nen sord (Eric) es mou entre els 538,21 i els
4436,4 Hz. A continuació adjunto l’espectrograma de la frase 6 llegida per l’esmentat alumne,
amb la corba d’entonació marcada en blau:
92