Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

Audició i llenguatge ______ _ Èlia Casals Alsina
combinar tots aquests sistemes en el que s’anomena Comunicació total. En totes les modalitats,
el mètode d’ensenyament a una persona sorda consisteix en passar gradualment de les coses
tangibles a les més abstractes.
Com en tot a la vida, les postures extremistes no són bones; així ho demostra un dels
capdavanters en l’ensenyament a sords del nostre país, Pere Barnils i Giol (1882-1993). Aquest
lingüista etiqueta de imprudència pedagògica l’intent de reprimir els sords a que es comuniquin
en la seva llengua natural –els signes –fins i tot en els casos de més èxit de domini de la llengua
oral. No obstant, Barnils no deixa de reconèixer la importància de l’ensenyament de la parla als
nens sords per contribuir a la plena integració d’aquests en la societat. Actualment, doncs, es
procura combinar ambdues tècniques, com es fa a l’escola per a sords La Maçana, de Salt.
El congrés d’educadors de Milà (1880) va concloure amb el lema El signe mata la paraula. Més
tard, amb la identificació del col·lectiu sord com una comunitat en si mateix, i amb la fomentació
dels drets lingüístics d’aquestes persones que aprenen espontàniament el llenguatge signat, es
procurà potenciar molt l’oralisme. L’únic que s’aconseguí, però, fou una forta radicalització de
les postures. Actualment predomina el bilingüisme (llenguatge de signes i oral); no obstant, no es
pot negar una certa diglòssia en assenyalar que no hi ha (ni es preveu) una escriptura de la
llengua de signes més enllà del dibuix que adopten les mans. La condició social més avantatjosa
per les persones sordes és, doncs, el bilingüisme; és tant reprovable l’actitud que censura el
llenguatge de signes com la que dubta de la utilitat de la llengua oral per a les persones sordes.
Evolució dels mètodes educatius a curt termini
Fa 25 anys hi havia molts menys recursos per a ensenyar a les persones sordes; s’havien de
treballar les restes auditives amb materials com tambors, caixes... que contrasten molt amb els
avançats aparells que s’utilitzen actualment. També se solia fer estirar els nens en terres de fusta
i els professors marcaven, picant els peus a terra, els ritmes de les paraules. El primer que havien
–i han –d’aprendre és a discriminar quan hi ha so i quan es fa el silenci. Abans, per treballar
ressonàncies, l’alumne es posava a un costat d’un globus inflat i el professor a l’altre, i parlaven,
de manera que es percebien les vibracions. També es buscaven les vibracions a la cara, al cap i al
coll en parlar amb les mans. Avui dia els globus s’han substituït per vibradors. No s’utilitzava
mai el llenguatge gestual.
50