Audició i llenguatge. L'ensenyament de la parla als nens sords

Audició i llenguatge ______ _ Èlia Casals Alsina
perplex un pinzell que li posin a les mans si mai abans n’ha vist ni sap per a què serveixen, un
nen sord serà incapaç de començar a parlar espontàniament perquè no ha pogut adonar-se de com
ho fan els altres. Tot i això, encara hi ha una diferència entre aquests dos nens: si al primer li
donem un full i, per atzar, ell el toca amb el pinzell que prèviament hem sucat en un pot de
pintura, se sorprendrà de la taca apareguda en el blanc del full; en adonar-se que ho ha fet ell
mateix amb aquell estri estrany que li han posat a les mans, ho repetirà. Ja ha descobert per a què
serveix el pinzell. Per contra, el nen sord podrà produir, per atzar –com ho fan també els oients –,
un so, però no se n’adonarà perquè no el sent. D’aquesta manera perd l’oportunitat de començar
a parlar per si sol. Això explica per què els nens sords deixen de balbotejar.
No cal dir que aquesta dificultat per aprendre a parlar repercuteix en molts altres camps, tant
cognitius com afectius. En primer lloc, el llenguatge és la base sobre la que s’estructura
qualsevol tipus de coneixement; d’altra banda, un nen que no es pugui comunicar amb l’entorn
no podrà establir relacions afectives amb aquest. Malgrat que aquests són temes també molt
interessants, seria impossible estudiar-los en profunditat en un treball de recerca; és per això que
tan sols els tractaré de passada, en la mesura que es relacionen en l’aprenentatge de la llengua.
El procés pel qual s’ensenya a parlar a aquests nens sords no només em sembla interessant, sinó
admirable: és importantíssim ensenyar-los el llenguatge oral per tal de millorar la seva relació
amb l’entorn. Durant anys s’havia considerat que era indispensable sentir la parla per poder
reproduir-la; així, s’admetia que aquell que naixia sord, seria, inevitablement, mut. Gràcies als
progressos i estudis de figures com Fray Ponce de León o Ann Sullivan, que repassaré en aquest
treball, actualment es pot ensenyar a parlar a un nen sord amb força probabilitats d’èxit. Així,
s’ha contribuït a fer desaparèixer el mot sordmut, utilitzat abans per definir una persona sorda de
naixement i que, per tant, era gairebé segur que no aprendria a parlar mai. Però és important
assenyalar que la majoria de sords no se senten identificats amb el terme mut no tan sols perquè,
en efecte, poden aprendre a parlar, sinó perquè de fet parlen en la seva llengua: la dels signes.
És aquí on rau una de les qüestions més polèmiques relacionades amb el món de la sordesa. Per a
alguns, el llenguatge de signes (LS) no és més que una trava que els allunya encara més d’un
món eminentment oient. Per a d’altres, el LS és el seu llenguatge natural i, de la mateixa manera
que no podem vetar algú que se sent català per parlar en la seva llengua materna, que és en la que
millor pot expressar els seus sentiments i que, a més, l’uneix a tots els altres que la parlen, fóra
7