camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

En la historiografia, des dels darrers anys del franquisme i durant la transició van
proliferar els estudis sobre la guerra, la postguerra i, en especial, la repressió. Per
primera vegada en molts anys es podia publicar “l’altre” versió, la dels perdedors. Van
sorgir infinitat de llibres, articles, biografies, que contrarestaven el que el règim havia
proclamat durant 40 anys. Tots aquests estudis donaven dades noves, explicacions
diferents, i recollien testimonis oblidats o amagats. Però encara no es podia investigar
amb total llibertat. Del funcionament de l’estat franquista i, en especial, de l’exèrcit se’n
sabia ben poc. Al menys des de dins. Pocs van ser els que es van atrevir a investigar als
arxius militars, i no sols per la evident reticència dels militars, que sovint convertia
l’accés en tota una odissea plena de traves, sinó pel lamentable estat dels fons
documentals militars que ja hem assenyalat.
La guerra civil i el règim franquista que la va seguir han estat estudiats des de fa molts
anys i des de molts angles i punts de vista diferents. Al llarg dels anys la historiografia
espanyola i estrangera s’ha anat centrant en molts aspectes, destacant entre ells el tema
de la repressió. S’han analitzat i descrit les varietats de la repressió, les etapes i les
fases, seguint l’evolució del règim, a través dels seus aspectes concrets i locals o
intentant generalitzar i valorar en el seu conjunt. S’ha escrit sobre qui eren els
repressors: l’estat, l’exèrcit, l’església, l’escola i les demés estructures i organitzacions
franquistes. S’ha escrit sobre qui eren els reprimits, ja siguin persones o entitats o
maneres de pensar: els presos, les presons, els exiliats, els partits, els sindicats, el
maquis, la lluita clandestina, la cultura, i un llarg etcètera. Uns temes han cridat més
l’atenció dels investigadors que d’altres, uns han creat més o menys polèmica, i d’altres
han estat sistemàticament oblidats. Així és com un dels punts més foscos de la dictadura
va quedar en l’oblit. De la extensa xarxa concentracionària i de la utilització com a mà
d’obra de la població civil considerada hostil no se’n sabia res, fora del que en deien les
memòries dels qui ho van patir.
Però en els darrers anys la situació ha canviat radicalment. Hi ha hagut un fet clau que
ens ha portat a la actual recuperació i difusió d’aquesta realitat, i ha sigut la voluntat de
l’administració de recompensar d’alguna manera el patiment de milers de persones que
van ser represaliades per motius polítics. L’obertura d’un nou procés d’indemnitzacions
als que van estar privats de llibertat per motius polítics després de la guerra, iniciat per
la Generalitat de Catalunya i seguit per moltes altres comunitats autònomes, és el que va
posar la qüestió sobre la taula. El Decret de 31 d’agost de 2000 beneficiava a tots els
afectats per la Llei d’Amnistia del 77 que havien quedat exclosos de les
11