camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

Aquesta fòrmula dels “provisionales”, utilitzada abastament pels nacionals durant la
guerra, consistia a promoure per a alferes o sergents a soldats d’entre la tropa, depenent
de si tenien estudis de batxiller o no. L’escassa preparació és compensava amb una forta
càrrega ideològica. Combinació que resultà bastant devastadora en quan a baixes.
El terme provisional ja solucionava el problema futur d’haver d’encabir milers de nous
oficials i suboficilas. Així que, teòricament se’ls llicencià amb la resta de tropa, però
molts no volien deixar l’exèrcit. Tot i que se’ls va facilitar l’accés a la funció pública i
que van tenir prioritat com a ex-combatents, molts volien seguir com a militars. I ho van
fer, malgrat tardessin alguns anys a consolidar-se. Entre 1939 i 1945 es van promoure
29.023 alferes amb uns ràpids cursets. La manca de preparació es substituia per la
fidelitat total, ja que Franco els havia proporcionat un mitjà de vida. Però això va
colapsar el cos d’oficials que es va veure anormalment incrementat, impedint durant
molts anys els ascensos de les noves promocions formades a la Academia General
Militar.
Pel que fa als sergents provisionals se’ls intentà donar sortida integrant-los a la Guàrdia
Civil, la policia o els cossos de funcionaris de presons. Molts van acceptar. Com diu
Gabriel Cardona, els oficials sempre havien desconfiat dels sergents, qui
tradicionalment estaven interessats en distingir-se de la tropa i aproximar-se als oficials,
els quals es resistien, fet que els portava a posicions d’esquerra. Però la situació havia
canviat, i molt. L’espera dels sergents provisionals per veure si s’integrarien o no com a
professionals després de la guerra, els convertí en un colectiu obsessionat en consolidarse
“aceptando sin reticencias la inflexible disciplina de la época, siempre leales al
régimen y a sus superiores militares. En compensación, estos hombres angustiados y
maltratados solían ser muy duros con la tropa bajo sus órdenes, sintiéndose obligados
a imponer la misma disciplina irracional que ellos aceptaban de buen grado” 67 . No he
trobat millor descripció d’aquest col·lectiu.
Com veiem, doncs, l’exèrcit es va mantenir desproporcionadament gran pel que eren,
teòricament, temps de pau. En el primers anys de postguerra, la repressió massiva es va
mantenir, en part, gràcies al volum desmesurat de l’exèrcit, omnipresent en molts
aspectes de la vida, no sols en la repressió. Ell era qui mantenia centenars de milers de
persones en camps de concentració durant l’any 39 i bona part del 40, a banda de les
67 CARDONA, G. Ob. Cit.
55