camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

monestir per ser revistades pel comandant militar. No creiem que es fes una excepció
amb els treballadors. El que no sabem és si aquests disposaven lliurement de les seves
hores d’esbarjo per passejar per la localitat o freqüentar els bars i cafès. Evidentment si
que es movien i es relacionaven al poble la resta de la tropa i oficials, excepte durant la
Quaresma, quan tenien prohibida l’assistència a “toda clase de bailes públicos”.
Per acabar m’agradaria destacar un fet que il·lustra prou clarament la desinformació
existent en el si de l’exèrcit sobre les unitats de treballadors. El trobem en dos escrits de
l’estiu del 39 on el cap del BT 12 respon a una consulta del comandant militar de Ripoll
que la seva unitat depèn en última instància de la Inspección de Campos de
Concentración de Prisioneros, concretament de la seva SubInspecció Regional. Ni tant
sols un comandant militar sabia exactament a quin organisme pertanyien els batallons.
S’explica millor així l’absolut desconeixement actual.
En part és normal la confussió de molts comandaments respecte a què eren exactament
els batallons i devant de qui responien. Els presoners de guerra que en formaven part,
tot i estar enquadrats dins unitats militars i patir el mateix règim (casi sempre més dur
encara), no es consideren soldats. No segueixen els llicenciaments per quintes com fan
la resta de l’exèrcit, sinó que van essent alliberats (que no llicenciats per molt que així
ho digui la documentació) conforme a ordres de la superioritat. Els soldats treballadors,
malgrat el nom, tampoc deixen de ser presoners. No tenen cap dret com a soldats, no
cobren el seu sou irrisori i ni tant sols juren bandera. Els “rojos” no eren dignes de l’acte
més important en la vida d’un soldat.
92