camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

passaran als nous BDST. El que no he pogut comprovar és si físicament es traslladen
d’una unitat a una altre, o només canvia el nom i el número. Segons alguns testimonis
més aviat sembla la primera opció.
Els mossos tenien dret a fer al·legacions. Aquestes suposaven temps i sovint això feia
que no s’incorporessin fins uns mesos després. En canvi, pel que fa a les pròrrogues, si
eres considerat Desafecto no en tenies dret, o millor dit, gairebé mai es resolien
favorablement, el que ens indica que preval la repressió sobre el dret 42 . Però ser mal
conceptuats no els privava d’intentar canviar la seva situació i així ens trobem amb
mossos que una vegada dins dels Batallons demanen que es canviï la seva classificació,
i es comença de nou amb les gestions i les demandes de nous avals que solen acabar
favorablement. Això si, els tràmits acostumen a ser molt lents i no sempre fàcils de
gestionar, tardant casi sempre més d’un any en resoldre’s.
Les Caixes de Recluta no comunicaven als mossos la classificació obtinguda. Eren els
ajuntaments qui classificaven als mossos en alguna de les tres categories i n’enviaven el
llistat a la Caixes. Allí es feien dos reclutaments diferents: un per als desafectos que
eren dirigits als Depósitos de Concentración, on eren agrupats en unitats disciplinàries; i
un altre, el veritable reclutament, destinat als afectos o indiferentes que es produïa ja de
la forma habitual.
La majoria dels mossos ja sabien quina classificació havien obtingut. Els desafectos
possiblement pensaven en una mili amb un tracte i una disciplina especials per ser
considerats rojos. Però la realitat era ben diferent. Molts testimonis coincideixen en
descriure la seva sorpresa, quan no el seu horror, al trobar-se amb la dura realitat dels
camps i batallons, que repeteix per a molts l’experiència anterior com a presoners de
guerra. Creien lògicament que anaven a formar part de l’exèrcit, com a soldats de lleva,
però no haurien pensat mai que els esperava un futur ple de maltractaments, gana, por,
malalties, i milers de penúries morals.
42 Un exemple vist a Guadalajara, és el de la Caixa de Recluta núm.40 de Lleida, que a principis del 40
va enviar instruccions secretes a l’ajuntament de la Seu d’Urgell (suposadament també a les demés
poblacions de la seva demarcació) on disposava que no es tramitessin els expedients de pròrroga de 1ª
classe als mossos que resultessin mal classificats. Posteriorment va rectificar i si que ho permetia en cas
que no estiguessin afectats de responsabilitats judicials. No obstant això, en el cas concret d’on hem extret
la informació, se li va denegar repetidament la pròrroga al mosso, fins el 1943 que li van concedir, un cop
ja estava fora dels BDST.
44