camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

dipòsits de material avançat i de les reserves divisionàries. A les costes són bàsicament
emplaçaments per projectors, artilleria i refugis. Cal recordar les penoses condicions en
que aquestes obres es duien a terme, amb material molt escàs i a pic i pala (la primera
excavadora no arribaria fins el 1954).
A Franco sempre li van preocupar més els enemics interiors que exteriors. De fet,
l’exèrcit funcionarà al llarg de la dictadura com a garant de l’ordre intern, no com una
estructura defensiva devant l’agressió extrangera devant la que eren clarament inferiors
i ho sabien. Però l’ordre intern es va mantenir a mans de la Guàrdia Civil i la policia
armada, així com la repressió del maquis, amb només presència puntual de petites
unitats militars (exceptuant el cas, ja més greu, de la invasió de la Vall d’Aran). Franco
no volia donar aquest poder a un general que el pogués fer hombra o que utilitzés
aquesta força. De la Guàrdia Civil se’n fiava ja que la controlava un “paisano” seu de
tota confiança, Camilo Alonso Vega 64 .
Franco va mantenir als militars en l’alta jerarquia de l’estat, en ministeris i càrrecs
civils, però sense militaritzar totalment al govern, procurant no transformar-se en una
dictadura militar (sinó personal) i evitant donar massa poder als generals o falangistes,
castigant-los i premiant-los alhora, sempre discretament, i contolant les maniobres dels
monàrquics 65 .
Bona prova de la forma en què exercia un control total sobre els capitostos de les forces
armades la tenim al setembre del 43. En aquell moment, vuit tinents generals (Varela,
Orgaz, Kindelán, Solchaga, Dávila, Monasterio, Saliquet i Ponte), antics companys o
superiors seus, la majoria dels quals l’havien portat al capdamunt de l’estat el 1936, es
dirigeixen a Franco demanant la restauració de la monarquia, però aleshores “ya no
podía pasar nada, porque en ese momento quien mantenía a Franco era la práctica
totalidad de los oficiales (..) y no los relevantes jefes militares” 66 .
I d’entre aquests oficials, eren majoria els promoguts o formats durant la guerra,
completament ideologitzats i que tenien massa respecte al Caudillo: els alferes i
sergents provisionals, premiats amb la professionalització o una feina a l’administració.
Aquests eren els joves que formaven la base del seu aparell de poder, dins i fora de
l’exèrcit.
64
AGUILAR OLIVENZA, M. Ob. cit.
65
Id.
66
Id. Franco va deixar passar els mesos i després anà convencent un a un als més propers i marginant els
més rebels, com Kindelán.
54