camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

escalfar-se en uns focs improvitzats a la riba, que els salvava de la congelació. El tracte
també empitjora. No acaben el pont.
Poc després els porten a l’estret de Gibraltar, segons ens diu per la por a un possible
desembarcaemt aliat des del nord d’Àfrica. Bonifaci Espín ens assegura que ells van ser
els primers que van arribar. Estaran en dos campaments diferents (dels que guarda
fotografies). A San Roque treballen primer en una pista militar, a través de les
muntanyes, que acabaria devant del Peñón. En estat d’alerta, recorda com per les nits es
portava el material i soldats des de Córdoba. I després treballaran en la via del
ferrocarril de Córdoba a Algeciras.
Els mals tractes rebuts a Manresa van fomentar una fuga, donada la proximitat de
Gibraltar. La primera nit van desaparèixer quatre nois aprofitant una sortida permesa a
La Linea de la Concepción. Dos van poder creuar la badia nedant i refugiar-se amb els
llanitos (no ho van saber fins mesos després, ja que els militars els diguerern que es van
ofegar). Als altres dos els van capturar i van enviar-los al batalló de càstig de Sierra
Carbonera, on hi han testimonis de les duríssimes condicions que rebien els treballadors
(i que el propi Bonifaci Espín coneixia pel que es comentava al campament).
Al març del 42 van donar-li el permís per haver-lo incorporat abans de temps. Torna a
casa seva. El permís era de 15 mesos però només en va disfrutar la meitat, segons
explica perqué pel perill de la invasió aliada va haver-hi una movilització general a final
d’any. L’ordre que va rebre era per tornar a presentar-se a Tarifa al gener del 43.
(segons l’expedient militar de Guada es reincorporarà al gener del 43). Però va tenir por
“de tornar a les andades, al batalló disciplinari” i per evitar-ho se’n va empescar una
de ben grossa, que li costà dos mesos de penalitats per la França ocupada.
Un amic seu que vivia a Llivia, li va fer un escrit perqué pogués anar a França a
treballar. Va travessar la frontera a peu per Puigcerdà, però de seguida el van aturar els
gendarmes, a qui provà d’explicar, sense saber res de l’idioma, que es dirigia a
Alemanya a treballar. Era mentida, és clar, ja que només pretenia evitar-se problemes.
Però va ser ben bé al revés. El portaren a la comandància local de la Gestapo, on
romandrà uns dies essent interrogat sobre les seves intencions reals. Finalment decidiren
portar-lo a Alemanya a treballar. Va fer el viatge en tren, en el vagó dels oficials
alemanys, a qui va caure en gràcia i que el feien servir per aprovisionar-se quan paraven
a cada estació. I serà en una d’aquestes aturades, ja arribant al Reich, que s’omplí de
valor i va fugir amb l’intenció de tornar a Espanya. El que li havia passat i el que li
esperava era més dur que estar-se en un batalló disciplinari. Va desfer tot el camí,
125