camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

Entrevista 1
Nom: Josep Vaqué Soriano.
Data i lloc de naixement: Barcelona el 13/02/16 (lleva del 37)
Casat i amb dos fills
Comença a treballar als 8 anys en una fusteria. Poc després entrarà d’aprenent de
pelleter, ofici al qual es dedicarà tota la vida.
No tenia filiació política abans de la guerra, però va anar voluntari al front d’Aragó des
dels primers moments, integrant-se a la columna Ascaso. Amb el temps, va ser acendit a
sergent (per la experiència que tenia per ser dels primers en anar-hi). Ferit al 37, va estar
uns dos mesos de baixa. En tornar recorda que el front ja estava totalment militaritzat.
El final de la guerra el va sorprendre a València. Com a presoner republicà el van portar
a Teruel. Allí va estar concentrat a la plaça de toros uns quants dies i després a la
“Escola Normal” de la mateixa població. El van classificar com a “dudoso”, però en
demanar voluntaris que sabessin escriure a màquina ell s’hi presentà (tot i no saber-ne),
i el van passar a les oficines del camp on ajudà als nacionals a gestionar tota la
concentració dels soldats republicans que havien fugit cap a les muntanyes. El
comandant del camp, agraït, quan el van alliberar, va fer-li uns avals de bona conducta
(“dient que era bon xicot”) perqué ell i els seus companys s’havien portat molt bé.
Durant aquest temps recorda menjar molt bé, tres vegades al dia, i fins i tot disposar
d’alguns diners. Quan va arribar l’hora d’alliberar-los, el comandant va demanar-los que
s’hi quedessin 15 dies més per seguir amb la “neteja” de les muntanyes i així ho van fer
(tampoc s’haurien atrevit a negar-s’hi), i és per això que el comandant va quedar molt
satisfet amb ells i els va fer uns avals perqué no tinguessin problemes.
Com anècdota del CC de la plaça de braus de Teruel, recorda que al poc d’estar-hi, van
vindre uns falangistes que, ens diu, abans havien estat de l’exèrcit republicà (i que
havien estat amb ell al front, la majoria a les oficines), i se’n van endur a uns quants
presoners dels quals ja no se’n va tornar a saber res. Josep Vaqué recorda com, estant al
front, alguns companys es vanagloriaven “d’haver fet això o allò” , “que si jo he matat a
un capellà” i per l’estil, i després ho van pagar car, fos o no veritat. En el mateix camp,
per a fer les necessitats disposaven de letrines que estaven vigilades per soldats amb
ametralladores per si algú intentava fugir.
114