camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

es. El viatge cap a l’hospital tallers el va fer sol en tren, però no va pensar mai en
fugar-se o no presentar-se puntual.
Al camp d’Orduña menjaven molt poc i malament “figues seques bullides”. Al BDST
ranxo quartelari. Tres àpats, esmorzar, dinar i sopar. Poca cosa en general (“al matí un
got de llet i un tros de pà”), però a Bagà pitjor que a Lleida o Llançà. Es portava millor
amb els paquets que rebien de la familia. Se suposa que a l’hospital s’alimentava millor,
al igual que un cop ja com a soldat.
Treballaven més hores a l’estiu que a l’hivern. A Bagà el terreny era pedregós i no hi
havia manera a pic i pala, ja que utilitzaven molt poc els explosius (dels que anava
mancat l’exèrcit).
Cobraven una petita quantitat mensual (15pts aproximadament). Els que eren
treballadors especialistes, com a Lleida passava, cobraven una mica més. Recorda el cas
d’un capità, a Lleida, que aprofitava els ST que feien de paletes o electricistes per fer
reparacions a casa seva, en hores de feina. Si recorda l’existència de “destinos”, com el
de carter, a l’oficina o d’altres serveis menors, on, ens diu, anaven a parar els que tenien
millor relació amb els oficials, per enchufe o amistat.
No van acabar cap obra.
Tenia contacte més o menys regular amb la familia, a través de cartes i de l’enviament
de paquets de menjar, amb els que aliviaven la gana que no omplia el ranxo. Tots els
paquets rebuts es compartien.
Els oficials només es dirigien a ells per fer algun discurs de tant en tant. Els escoltes “hi
havia de tot, n’hi havia que eren tractables i d’altres eren unes fieras”. La majoria
d’escoltes eren de fora del principat (a alguns no els agradava gaire que parlessin en
català), mentre que els ST tots eren catalans, o que hi vivien de feia anys.
Creu acertadament que el seu passat a les JSU va ser la causa de que fos classificat
desafecto. Però considera el càstig desproporcionat.
122