camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

convertint-se després d’algunes modificacions en el Pavelló Llevant 76 . Actualment es
conserva, molt reformat, en el que és la facultat de pedagogia de la UB. Les condicions
al camp d’Horta eren especialment dolentes, arribant-se a amuntegar més de 4000
persones, amb un plat de llenties com aúnic àpat, sense comunicació amb l’exterior i tot
el dia tancats a l’interior d’un edifici ruinós 77 . El camp del Poblenou, anomenat El
Cànem perqué estava instal·lat en una antiga filatura de jute propietat de la familia Godó
que era coneguda amb aquest nom, i que estava situada des de mitjans del s.XIX entre
els carrers Enna i Llull, prop de la Rambla de Poblenou. Va perdurar com a centre
concentracionari fins el mes de març del 42 78 . Pel que fa al Palau de les Missions de
Montjuic, que ja era utilitzat com a presó durant la guerra, funciona com a camp,
bàsicament per als oficials de l’exèrcit popular, però també com a presó on es barregen
presos comuns i polítics 79 .
Només hem citat els que són considerats centres de concentració, independentment de la
seva duració i importància en l’organigrama repressiu. No hem comptat les desenes de
presons improvitzades que existiren als primers mesos i que sovint tenien les mateixes
funcions de detenció preventiva i classificació. La majoria, però, van tenir una vida
curta, despareixent al llarg de 1939 o principis del 40. Dels que perduraren més en el
temps cal destacar el Depósito de Concentración de Reus, situat al manicomi Pere Mata
de la ciutat 80 , veritable centre redistribuidor des de mitjans del 40, per on passaven tots
els mossos desafectos esperant el destí als BDST, i que es va mantenir fins desembre
del 42. El camp de Figueres, situat en una antiga carbonera, era el destí de la majoria
d’exiliats que retornaven de França i, més endavant, dels refugiats extrangers que fugien
de l’avenç nazi que s’entregaven o eren apresats en creuar la frontera. Era un camp de
classificació, d’allí es distribuïen a d’altres camps, o a les presons aquells sobre els qui
requeien acusacions, i d’altres sortien en llibertat. La majoria d’extrangers acabaven a
Miranda de Ebro. Els camps de Puigcerdà, Bossost o La Seu d’Urgell eren petits centres
de recepció dels que s’aventuraven a creuar els Pirineus. Com el de Figueres,
continuaran actius fins la fi de la 2ª Guerra Mundial.
76
FABRÉ, J., HUERTAS, J.M., i RIBAS, A. (1978) 20 anys de resistència catalana (1939-1959) La
Magrana, Barcelona.
77
Id., testimoni de Carles Payasó Aynaga que va estar-hi intern de l’agost al desembre de 1939.
78
Id. Per més informació sobre aquest camp consultar la revista Icària, n.3 de 1998, p. 10-17, editada per
l’Arxiu Històric del Poblenou. Recull testimonis de presoners.
79
ALBA, V (1990) Sísif i el seu temps Laertes, Barcelona, p. 21-31. L’autor, militant del POUM, va
restar-hi entre finals de 1939 i finals de 1941, cumplint condemna per haver col·laborat en diversos diaris
esquerrans.
80
Testimoni de Miquel Lloret, veure annex.
60