camps de concentració i unitats disciplinàries de treballadors a l ...

Així doncs, gràcies a uns pocs estudis i a l’interés generat pel gran seguiment mediàtic
que s’ha creat entorn aquest fenòmen, en la actualitat estem vivint un segon “boom” en
la investigació històrica de la repressió, i no només a nivell editorial, sinó també
audiovisual, amb molts documentals i programes de ràdio i televisió. Avui s’apilen
molts títols a les llibreries que parlen sobre molts aspectes de la guerra i postguerra, de
l’exili, la deportació a alemanya, el treball del presos, els nens de Rússia, els
bombardejos, les fosses comunes, etc. I, també, dels camps i batallons. Però malgrat la
feina feta, segueixen havent-hi punts foscos. I l’exèrcit franquista n’és un.
Una bona part de les obres que han aparegut recentment, tenen en comú que són escrits
de tipus periodístic, de fàcil lectura i destinats al gran públic, cosa que està molt bé, però
que deixa molts interrogants per resoldre i provoca algunes errades i malentesos.
D’altres han prioritzat els testimonis personals, recuperant velles històries i records
matitzats per la memòria. Els millors exemples són el d’Isaías Lafuente amb “Esclavos
por la patria: la explotación de los presos bajo el franquismo” on trobem el primer
intent d’explicar el funcionament de tot el que va ser el sistema de Redención de Penas
por el Trabajo. L’altre exemple són les dues obres de Rafael Torres “Los esclavos de
Franco” i “Víctimas de la victoria” on mitjançant un grapat de testimonis reconstrueix
l’univers repressiu dels primers anys del règim, apropant al gran públic la duresa del
moment i les terribles odissees de gent ben normal.
El fet de donar veu a la gent, el que s’ha vingut anomenant la recuperació de la memòria
històrica, és el que més s’ha de destacar en l’actual revisió de la repressió. Segurament
quan vèiem que els darrers protagonistes anaven desapareixent i que no ens quedava
massa temps, ens n’hem adonat que encara hi havia una capa de silenci sobre el que va
passar després de la guerra i calia recuperar els records i les vivències, i enregistrar-les
també. Durant 60 anys les víctimes no havien parlat, ja fos perqué no se les escoltava,
perqué els records eren massa dolorosos o, en molts casos encara tenien por d’explicar
algo que havien callat durant tants anys i que ni els seus familiars coneixien en detall.
Al veure com ara se’ls reconeixia i recompensava el seu sofriment, molts s’han obert i
ens han parlat amb franquesa, aportant un coneixement més complet i proper dels molts
aspectes de la repressió.
Va ser en aquest ambient de recuperació que es va celebrar l’octubre de 2002 al Museu
d’Història de Catalunya de Barcelona un Congrés titulat “Els camps de concentració i el
món penitenciari a Espanya durant la guerra civil i el franquisme” organitzat per
13