Provant de sobreviure en la nostra cadira - Camfic

14. Pensen que a la feina no s’hi va a passar-ho bé.
15. Volen quedar bé amb el cap immediat (diguin el que diguin sobre que el client és el
rei).
16. Ser cap és el més important per a ells.
17. La raó és dels que manen. Creuen
18. Als empleats no se'ls paga per pensar. Diuen
19. No tenir temps per la família ni per ells mateixos és signe d’èxit a la vida. Actuen.
20. El treball en equip és difícil i consumeix massa temps. Pensen
21. Quan hi ha problemes mai hi són. Estan reunits o en un curs de gestió de la qualitat.
22. A nosaltres ens diuen una cosa i al seu cap una altra
23. Se’n riuen de nosaltres i a la primera oportunitat ens critiquen
Amb aquesta guia volem donar eines als professionals per tal que puguin conèixer i actuar
davant el propi risc d’emmalaltir.
1. DEFINICIÓ DE RISCOS
És interessant fer una anàlisi de la situació concreta i identificar els riscos a què estem
sotmesos en cada moment. És a dir, quines són les malalties del nostre entorn, i d’elles
definirem:
El seu abast: DEAP, DAP, tota la organització
El seu caràcter: endèmic o epidèmic
La seva gravetat: lleu, moderada, greu o molt greu
La situació de màxim risc és la combinació del caràcter endèmic amb l’afectació extensa.
Hi ha situacions que poden ser viscudes malament per la seva virulència (per exemple: la
febre d’origen desconegut) però que no suposen tant risc a llarg termini com altres de
desenvolupament més mòrbid (per exemple: el Parkinson o l’al.lèrgia).
Per definir els riscos disposem de vàries tècniques:
1. Un mètode qualitatiu: la observació directa. Mitjançant aquesta tècnica podrem “calar”
els directius. Es tracta d’observar el seu comportament i les seves paraules: què fan i què
diuen. D’aquesta manera disposarem d’un conjunt de dades per analitzar. La observació
no cal que sigui durant molt de temps, només cal triar situacions que ens puguin donar
molta informació, com per exemple: una reunió amb l’equip, un parell de trucades
telefòniques o una visita al despatx del directiu. Per completar la informació i quantificar la
seva gravetat podem fer servir el Test de cribratge ràpid descrit al capítol 10.
2. Un altre mètode qualitatiu: l’anàlisi de documentació escrita. Farem servir les notes
internes d’informació sobre derivacions, les respostes a les nostres cartes i els fulletons
de propaganda (perdó, voliem dir divulgació) sanitària. N’analitzarem el grau d’informació i
coherència que tenen així com la quantitat de coses falses que contenen. Els dos primers
tipus de documents serveixen per analitzar els directius immediats. Els fulletons ens
donen informació més general del sistema sanitari o dels alts directius. Aquesta tècnica
ens informa del carècter endèmic o epidèmic de la patologia.
3. Una tècnica quantitativa basada en preguntar als companys del propi equip o d’altres
equips sobre la seva situació i veure quants tenen directius malalts. Aquest mètode ens
pot donar informació de l’abast i el caràcter de la patologia.
4. Finalment, l’observació del comportament en el temps ens pot donar idea de si la
patologia té un caràcter endèmic o epidèmic. Cal tenir en compte les epidèmies
periòdiques, que com la grip, apareixen de manera repetida (amb algunes excepcions).
Provant de sobreviure en la nostra cadira - 118