Provant de sobreviure en la nostra cadira - Camfic

La progressiva implantació de la TIS patia acceleracions i aturades. Es tractava d’una
clara claudicació intermitent, que s’intenta tractar fent un by-pass: veient que no se’n
surten, impliquen, per primera vegada, als del món real; els EAP comencen a tramitar TIS
que falten o que són errònies. Ho fan tan si estan connectats, com si no, al programa
informàtic-nacional-estrella: el QUISAP. Se'n van demanar un munt però encara quedaven
molts ciutadans sense rebre la TIS. El tractament resulta ineficaç, ja que els directius
superiors es mantenen impermeables a la circulació que els arriba des de baix.
Davant de la insistència de persones (tipus torracollons) a reclamar-les, els directius han
patit:
- Hipoacúsia de percepció: no entenen les propostes i queixes que els arriben.
- Hipoacúsia de transmissió: els directius intermitjos estan més preocupats per
transmetre les ordres de dalt, encara que siguin absurdes, que per a fer arribar
les queixes i propostes dels de baix: es perden pel camí.
- Afàsia d'expressió: no entenen les queixes, i per tant no les responen, tot i que
l’escriptura es manté conservada: segueixen fent arribar nombroses i curioses
ordres escrites!.
- Asma al.lèrgica a tots els de l'entorn, inclosos els usuaris (no ens poden dir
res de bo, no saben de què va...).
Tot plegat es manifesta de forma evident quan afirmen, convençuts: Tothom ja té la TIS!. I
es decideix fer-la obligatòria, encara que molts no la tinguin. Pateixen una malaltia de
Parkinson avançada: no s’han mogut per a conèixer la situació dels dirigits i cada vegada
són més bradicinèsics i rígids, i l’amímia facial (quan els reiteren els problemes
d’implantació) ja supera la “cara de pòquer” i quasi es confon amb la de “tortuga babaua”.
Els símptomes de demència parkinsoniana són evidents (ordres cada cop més
contradictòries, incapacitat per a recordar el que feien o deien fa poc temps); de totes
maneres, sembla que encara no s’han deprimit!.
Davant del desgavell, es posen nerviosos, taquicàrdics, emeten idees freqüents i sense
consistència (diarrea) i en una crisi d'hipertiroïdisme, creen el DIP (document informal
perenne). Se n’envien pocs (no admetrem, ara, que falten moltes TIS!!!) i, meravelles de
l’alta tecnologia, la innovació i la modernitat del país, ordenen fer-los manualment: ja no
es fien ni de les màquines!. La durada de la DIP (2 mesos) i els documents necessaris per
obtenir-la (fe de vida, certificat de bona conducta i declaració jurada de que no gastarà) fa
sospitar l’inici d'una atàxia. Més quan tot plegat, per a fer-ho més senzill, ho fan coincidir
amb:
- La campanya de vacunació antigripal (la gent ja no sap si anar a posar-se la
vacuna per a no agafar la grip, o millor reclamar la TIS per a poder tenir Locatils
quan l’agafin!)
- Un nou canvi d’imatge: la TIS té un nou format (es desconeix si l’empresa que la
fabrica és la mateixa o una altra) i el nom de qui l’edita també és nou: gat (en
anglès) sa.
De fet el cas és llarg (ja dura uns quants anys!) i encara no sabem com acabarà, ni si algú
amb una mica de seny, arribarà a presentar uns testicles en ascensor, en veure tal
enrenou, el desconcert i enuig dels ciutadans, les hores de professionals perdudes i el
molt que s’ha fet patir a un munt d’administratius innocents i mal pagats!.
Un cas ben complicat: l’absència d’activitats preventives (ni una prova de l’amino-àcid, ni
un simple “tocant de peus a terra”!) i la ineficàcia i retard en l’aplicació dels tractaments
en són la causa!
Provant de sobreviure en la nostra cadira - 128