Provant de sobreviure en la nostra cadira - Camfic

contacte amb ell. Això pot dificultar el funcionament dels equips i el treball de les
persones.
Rinoconjuntivitis al.lèrgica: Des del punt de vista fisiopatològic aquest quadre s’engloba
dins la mallatia al.lèrgica en la seva forma de rinoconjuntivitis. Tal com s’ha dit en l’anterior
apartat acostuma a anar acompanyada d’asma. És a dir, la manca de confiança
s’acompanya sovint de manca d’accessibilitat. En la rinoconjuntivitis es manifesta de
manera més ostensible el rebuig a l’al.lergè en forma d’esternuts i llagrimeig cosa que
limita l’accessibilitat al directiu.
Taula 8.2. Rinoconjuntivitis al.lèrgica en els directius
Clínica 1. Esternuts. Manifestacions violentes de rebuig davant un
professional. Negativa a posar-se al telèfon quan se’l
requereix. Per dissimular li fa dir a la secretària que està
reunit.
2. Picor al nas i rinorrea, de manera que està tan ocupat en
el mocador que no pot rebre al personal. No hi ha manera
d’entrar al seu despatx
3. Llagrimeig. Quan finalment el professional arriba a ell, es
posa a plorar explicant els seus problemes
Diagnòstic . Presència d’alguns dels símptomes propis
Diagnòstic
diferencial
1. Depressió
2. Testicles en ascensor
CAS CLÍNIC
"L'ENTREVISTA"
En Joan feia temps que volia parlar amb el seu director d’un tema que el preocupava,
però li era molt difícil. Sempre estava ocupat. L’havia trucat diverses vegades per
telèfon i no s’hi havia posat: estava reunit o no hi era. Alguna vegada havia anat
directament al seu despatx, però la secretària, Angelina Mur, li deia que no el podia
atendre. Un dia es van creuar al passadís i va intentar que l’escoltés, però no hi va
haver manera. Li va dir, tot gesticulant, que ara no podia estar per ell, que anava a una
reunió. En Joan es va armar de paciència i li va demanar formalment una entrevista,
era difícil que s’hi negués. Va arribar el dia i en entrar al despatx, es va trobar el
director ocupat escrivint a l’ordinador: “un moment, que acabo això, que és molt
important”. Al cap d’una estona, en Joan va començar a explicar allò que li preocupava,
era un problema en el circuit d’analítiques, ell creia que ho podrien solucionar fent uns
petits canvis. A mitja exposició, el director el va interrompre per queixar-se dels
problemes que tenia ell. Que no tenia temps, que ningú n’hi feia cas, que tenia un munt
de temes per resoldre i que tot era un desastre. Així durant vint minuts. En Joan no
sabia què dir. Creia que ni tan sols l’havia escoltat. Li faria arribar la proposta per
escrit.
COMENTARIS AL CAS
En Joan pensa que és massa difícil parlar amb el seu “primer” director.
Provant de sobreviure en la nostra cadira - 71