Provant de sobreviure en la nostra cadira - Camfic

PUNT FINAL: UN CAS DE PLURIPATOLOGIA
(O com resumir en sol cas bona part de la patologia)
La TIS (Tarja d’interrogants sanitaris)
En tot aquest Manual hem anat veient un conjunt de problemes de salut per separat. La
realitat quotidiana de la patologia directiva és, però, molt més complexa: no és infreqüent
que un mateix directiu (o grup de directius) pateixi, a l’hora, diverses malalties. La
prevenció i tractament es compliquen. Aquesta situació és més freqüent en directius amb
molts anys d’exercici, però ocasionalment pot aparèixer també en directius més joves.
Veiem-ne un cas paradigmàtic.
En un petit, però actiu país, els màxims dirigents sanitaris es van proposar ser
capdavanters en la innovació i la modernitat gestora. Una de les més preuades (i
venudes) actuacions va ser la creació d’una tarja indiviual per a cada ciutadà (la TIS).
Havia de sevir per a identificar els ciutadans dins del sistema sanitari i gravar-hi un resum
de la seva història clínica.
L’inici del projecte, i la forma d’implantar-lo (així com el seu llarg desenvolupament
posterior) fan sospitar, encara que no es pugui demostrar, que algú patia el mal de les
altures: són clars els símptomes d’incompetència i ningú del “món real” (professionals
sanitaris o ciutadans) en veia la necessitat i prioritat del projecte.
La tarjeta és realment moderna: les àvies i els més menuts proven d’introduir-la als
caixers a veure si hi ha sort... La creació sense infraestructura (no disposen de les bases
de dades adequades, la majoria d’EAPs no tenen connexió amb el QUISAP, etc.), i la
rapidesa inicial, fan pensar que la persona que ho va engegar tenia una ejaculació
prematura (no s'ho va rumiar i ha produit molt de desencant al seu entorn).
Inicialment quan es preguntava per a què servia, et responien amb una mirada de
síndrome frontal que et portava a una trista deducció: per a res!. En aquest cas sí que la
clínica no presentava cap dubte: parlaven molt (a tot arreu en feien propaganda), se’n
reien frívolament d’aquells qui plantejaven problemes, ignorant les seves propostes i
dictant noves i canviants ordres (guardin la TIS a casa, llencin la “cartilla”, portint-la
sempre a la boca...); freqüentment encolomaven els problemes als propis ciutadans (no
tenen les dades correctes) o als professionals (no colaboren). Evidentment, tot això sense
sortir del despatx!. La síndrome frontal del directiu, com bé sabeu, crea un ambient de
greu desconfiança en la resta de professionals: ningú se’l pot creure.
Per compensar se li dóna calma: no ens hi fem mal! S’enlenteix el procés: sembla que ja
no es fan més TIS, com si el projecte s’hagués aturat... Aquí el diagnòstic diferencial és
més complicat. No tenim clar si es tracta d’una anèmia ferropènica o d’un hidrocele. Les
pérdues mensuals per les innombrables reunions fan pensar en l’anèmia, però la
immobilitat a la cadira (sense sortir al carrer) ens orienten cap a l’hidrocele. En tot cas, cal
fer el diagnòstic diferencial amb la desídia a seques.
Durant el procés d’implantació, els EAP detecten que moltes persones no la reben, o la
tenen amb errors. Quan aquest fet es comunica als responsables, manifesten un clar
estrabisme divergent (miren cap a una altra banda, fins al punt de veure la realitat
totalment desenfocada).
Provant de sobreviure en la nostra cadira - 127