Llibret amb els discursos de l'acte - Universitat Ramon Llull

món de prosperitat que no exclogui l’esperit de l’home, que li retorni la
centralitat que ha de tenir. Ser i saber. Com a doctor honoris causa de la nostra
Universitat queda convidat a deixar-se interpel·lar per aquests dos verbs que
vostè coneix tan bé. Sentim que aquest lema ens és comú, a vostè i a tota la
comunitat universitària. Avui, el convidem a participar en el camí que fa la
Universitat Ramon Llull per omplir-lo de significat. S’ha dit sovint que al
frontispici de l’Acadèmia de Plató hi havia una inscripció que deia “que no entri
ningú que no sigui geòmetra“. Tingui el que tingui de cert això, ens permetrà
que li cedim el nostre lema, que li “regalem“, que sigui inscripció del frontispici,
Dr. Reale, de la seva Acadèmia; és a dir, el seu obrar diari i el seu esforç filòsofic i
pedagògic.
Potser aquest lema hauria de ser-ho també d’aquesta nova universitat
europea que la Declaració de Bolonya està construint. Som conscients que, en
coherència amb el que he dit fins ara, i seguint el mestratge del Dr. Giovanni
Reale, hem de ser una veu clara i contundent a l’hora de demanar que la unió
d’universitats europees no sigui, novament, una simple obertura de les relacions
administratives. Les reserves morals i espirituals d’Europa estan, en gran part,
emmagatzemades a les universitats, conservades i transmeses des de fa segles
pels seus membres. La realitat d’una espiritualitat comuna ens ha de fer adonar
de la importància del nostre discurs universitari en aquests moments convulsos
de la història. Jeu adormida la nostra esperança en les aules, biblioteques i
departaments de tota Europa, i és des d’institucions com les nostres que hem de
despertar-la, fer-la present, desvetllar-la. Dir allò que sentim el deure de dir. En
l’afirmació de l’home europeu, en el desvetllament del seu esperit, Giovanni
Reale ens acompanya, ens mostra i ens ensenya a reconèixer la nostra ànima
europea. És incert el futur, com diu, de nou, Brague: “Diem del passat que el
tenim “davant“. Perquè en història, sempre caminem de recules: només veiem el
passat, mentre que l’esdevenidor, cap allà on anem, ens queda amagat“ 18 . És
veritat que no tenim mai “un esdevenidor“ davant nostre, però saber què és el
que hem trobat, on hem fracassat i què és el que volem per al nostre futur,
gairebé ens permet girar-nos i contemplar el futur com un immens paisatge de
camins per recórrer, camins incerts, però units amb el que ja recorregueren els
nostres antics. Sovint caldrà que obrim camins nous, però el zel amb el qual
avancem, no és un zel buit: sabem d’on venim.
18 Rémi Brague, El passat per endavant, Barcelona: Barcelonesa d’Edicions, 2001.
106