Llibret amb els discursos de l'acte - Universitat Ramon Llull

qual és hereu, i de la qual traurà significat. Tan sols la cultura cristiana hauria pogut
produir un Voltaire i un Nietzsche“.
Eliot fa, per consegüent, algunes reflexions que podrien ser “profètiques“:
“No crec que la cultura d’Europa pogués sobreviure amb la desaparició completa
de la fe cristiana. I n’estic convençut, no solament com a cristià, sinó com a
estudiós de biologia social. Si el cristianisme se’n va, se’n va tota la nostra cultura.
I aleshores vosaltres haureu de tornar a començar àrduament des del principi i no
podreu posar-vos una cultura ja feta. Heu d’esperar que l’herba creixi perquè
nodreixi les ovelles que donaran la llana amb què es farà el vostre vestit nou.
Haureu de travessar molts segles de barbàrie. No viurem per veure la nova
cultura, i ni tan sols els vostres néts, ni els seus néts: i encara que poguessin, cap
de nosaltres seríem feliços en aquesta“.
I aquestes són les conclusions del discurs d’Eliot: “Devem moltes coses a
la nostra herència cristiana, a més de la fe religiosa. A través d’aquesta recorrem
l’evolució de les nostres arts, a través d’aquesta ens ha arribat la nostra concepció
de la llei romana que ho ha fet tot per donar forma al món occidental, i les
nostres concepcions de la moralitat pública i privada, i els nostres models literaris
comuns, en la literatura de Grècia i Roma. El món occidental té la seva unitat en
aquesta herència, en el cristianisme i en les antigues civilitzacions de Grècia, de
Roma i d’Israel, a les quals, a través de dos mil anys de cristianisme, nosaltres
reconduïm el nostre origen. No m’allargaré sobre aquest punt. El que voldria dir
és que aquesta unitat en els elements comuns de la cultura ha estat des de fa molts
segles l’autèntic vincle entre nosaltres. Cap organització política i econòmica, sigui
quina sigui la bona voluntat que vulgui imposar, no pot suplir el que dóna
aquesta unitat cultural. Si nosaltres llencem o dispersem el nostre patrimoni
comú, aleshores totes les organitzacions i els projectes de les ments més
enginyoses no ens serviran, ni contribuiran a unir-nos“.
4. L’important tesi de María Zambrano
María Zambrano ha sostingut –en el seu llibre Agonía de Europa, la tesi
següent que ha tingut poca difusió però que, a parer meu, s’ha d’imposar, ja que
té un fons de veritat incontrovertible–, la tesi que Agustí ha estat el pare d’Europa
i de l’home europeu.
81