Llibret amb els discursos de l'acte - Universitat Ramon Llull

Zambrano afirma:
“Ningú no havia fet confessions, ningú no havia viscut en confessió abans
d’aleshores“.
L’estudiosa precisa:
“La vida d’Agustí, que es fa transparent a partir de les Confessions, ens
ofereix, en la seva concepció personal, el pas del món antic al modern. Les seves
Confessions ens mostren de debò a l’estat de diafanitat el doble procés coincident
d’una conversió personal que alhora és històrica. La mateixa història es confessa
en ell. De fet, el que canvia no és tant l’ànima de Sant Agustí, sinó l’ànima del
món antic que es transforma en allò nou“.
El món antic del qual surt Agustí no és destruït, sinó que s’utilitza en
particular com a instrument per a “l’home nou“ que s’ha format mitjançant la
nova fe, i per tant s’ha “transfigurat“.
En efecte, en les Confessions neix “l’home nou“, que es reconeix en una
nova dimensió del missatge cristià, i amb esperances totalment noves.
No n’hi havia prou amb la filosofia antiga: la raó pura –per ella sola– ja no
podia ajudar l’home i el deixava “en solitud, sense protecció“. La filosofia antiga
podia ajudar l’home “només abraçant-se a aquesta amb l’heroisme d’un
Plotino“; en efecte, en el seu darrer trajecte, la filosofia antiga demanava a l’home
que morís com a home, per viure.
En part i c u l a r, es destaca que, en les C o n f e s s i o n s, l’home euro p e u
descobreix els dos homes que porta a dins: aquell del qual vol fugir i aquell que
voldria ser.
Zambrano escriu:
“Per això l’home europeu, el protagonista de la seva cultura, és si més no
dos; per això cada home, i no per una especial genialitat ni una particular
complicació, sinó perquè viu en aquest sistema de vida, porta un altre home dins
seu. Aquell del qual fuig, el jo a l’ombra, aquell que viu en el menyspreu, aquell
del qual ens avergonyim, aquell que irònicament reconeixem com a contrapart
83