Llibret amb els discursos de l'acte - Universitat Ramon Llull

història humana, no s’hi poden comparar, i semblen respecte d’aquesta
particulars i limitats. Totes, sense excloure la que Grècia va fer amb la poesia, l’art,
la filosofia, la llibertat política, i Roma amb el dret: per no parlar de les més
remotes de l’escriptura, la matemàtica, la ciència astronòmica, la medicina, i de
tot el que es deu a Orient i a Egipte. I les revolucions i els descobriments que van
seguir en els temps moderns, mentre no van ser particulars i limitats al món dels
seus antecedents antics, sinó que van investir tot l’home, la mateixa ànima de
l’home, no es poden pensar sense la revolució cristiana, en relació de
dependència d’aquesta, a la qual espera la primacia perquè l’impuls originari fou
i perdura el seu“.
I segueix: “La raó d’això és que la revolució cristiana actuà en el centre de
l’ànima, en la consciència moral, i va conferir relleu a la intimitat i al que és propi
de tal consciència, gairebé semblà que li aconseguís una nova virtut, una nova
qualitat espiritual, que fins aleshores mancava a la humanitat. Els homes, els
genis, els herois, que van ser abans del Cristianisme, van complir accions
fantàstiques, obres precioses, i ens van transmetre un riquíssim tresor de formes,
pensaments i experiències; però en tots aquests es desitja aquell accent propi que
ens uneix i ens agermana, i que el Cristianisme va donat tot sol a la vida
humana“.
3. Una pàgina meravellosa de T. S. Eliot
Eliot, en una pàgina realment memorable, expressa un missatge veritable
d’un abast extraordinari: “La força dominant de la creació d’una cultura comuna
entre els pobles, en què cadascú té una cultura diferent, és la religió. Els prego,
en aquest punt, que no cometin un error anticipant-se al que vull dir. Aquesta no
és una conversa religiosa, ni em disposo a convertir a ningú. Em limito a constatar
un fet. No m’interesso gaire en la comunió dels cristians creients en els nostres
dies; parlo de la tradició cristiana comuna que ha fet Europa tal com és, i dels
elements culturals comuns que aquesta cristiandat ha portat. Si Àsia es convertís
demà al Cristianisme, no per això entraria a formar part d’Europa. Les arts es van
desenvolupar en la cristiandat. Les lleis d’Europa –fins a temps recents– han
tingut en aquesta les seves arrels. És amb un rerefons cristià que tot el nostre
pensament adquireix significat. Un europeu pot no creure que la fe cristiana sigui
veritable i, amb tot, el que ell diu i fa, brollarà de la part de la cultura cristiana de la
80