L'Actualitat del concepte d'educació i política de Paulo ... - Recercat

Una de les qüestions que més crida l’atenció de McLaren és el seu radicalisme: un
compromís popular per sotmetre a crítica el sistema econòmic on vivim la majoria de la
població del món. L’hegemonia (Gramsci) intenta fer-nos veure que l’opressió econòmica,
de gènere, ètnica, cultural i sexual és natural. McLaren manté una connexió amb formes
d’anàlisi marxista, cosa que sembla explicar perquè es manté crític respecte a la tendència
postmoderna de descentralitzar la lluita política col·lectiva i la capacitat d’actuar. McLaren fa
una crida per un tornar al marxisme i gramscianisme per tornar a posar èmfasi en la
dominació de la classe treballadora, l’opressió per part dels burgesos i l’enfortiment del
poder i del control capitalista/global. És precís tornar a centralitzar l’anàlisi del capitalisme
global i de la seva superestructura social, política i hegemònicament construïda dins de les
lluites educatives per la justícia social i el canvi sense ignorar altres formes d’opressió
(sexisme, racisme, homofòbia, etc.). Formes d’opressió explotades al màxim dins del món
capitalista i de lliure mercat. Davant d’això, Freire no posa èmfasi en les barreres de raça i
gènere i en les possibilitats d’alliberament. Ni tampoc en quina mena de guerres de
posicionament són necessàries en una política de resistència. McLaren, al contrari, defensa
aquesta política d’esquerres que es pren seriosament la qüestió de la raça o de gènere
(McLaren, Leonard, 2003, 87).
Finalitzades les conclusions, hem procedit a la possible aplicació d’allò analitzat. És a dir, a
partir de la fonamentació teòrica hem intentat no allunyar-nos de la pràctica educativa.
Però, com podem resistir i fer política activa en educació? De fet, els que treballem en
educació cal que fem política cada dia a les nostres aules. Però, sens dubte, és un tipus de
política diferent a la dels polítics professionals. Més aviat, nosaltres practiquem
quotidianament una mena de micropolítica, que no és menys important que la política de
primera fila. Simplement és una política de compartir paraules, de treballar amb o sobre
subjectes fràgils, en definitiva en el diàleg amb el seu alter ego.
Se’ns pot acusar de ser massa polítics o poc científics. No obstant això, en comptes de fixar-
nos en catalogacions cíniques, és necessari desenvolupar un discurs oposat que permeti
canviar aquestes pràctiques i desenvolupar les contradiccions i possibilitats. Cal que els
professors manifestem la nostra pròpia implicació subjectiva pel que fa al coneixement i
pràctiques que es fan a classe. Discussions explícites de què, com i per què s’ensenyen i
s’aprenen són necessàries per transformar les pròpies inversions públiques culturals i
110