L'Actualitat del concepte d'educació i política de Paulo ... - Recercat

ideològiques en recursos que facin que l’autoritat sigui l’objectiu de l’autocrítica o de
l’aplicació de la crítica social.
A partir d’aquí, hem constatat que la pedagogia crítica revolucionària és aplicable sempre que
es produeixin unes característiques clares. És a dir, on es pugui portar a terme un apropament
a la tasca de discutir, debatre, analitzar i reflexionar la construcció social i històrica dels
conceptes analitzats. O sigui, un plantejament que pugui fracturar i desvetllar una construcció
inamovible de la societat. El que sí podem afirmar és el fet que, en moltes ocasions,
l’apropiació del mètode dialèctic com a procés per a compartir experiències es redueix a una
forma de teràpia de grup que es centra en la psicologia del fet individual. Compartir
experiències no s’hauria d’entendre només en termes psicològics. És necessària una anàlisi
política e ideològica. És a dir, el fet de compartir experiències sempre s’ha d’entendre dins
d’una praxi social que implica reflexió o acció política. Un projecte polític que tingui
l’objectiu de modificar les estructures i mecanismes opressius.
Normalment els docents utilitzen la seva pròpia experiència personal per guiar les pràctiques
pedagògiques. Aleshores, l’experiència no és suficient per donar compte de la tasca docent en
que els mestres es posicionen en la seva relació a l’aula. El que és realment important és que
els mestres incorporin la teoria per a informar de les seves pràctiques pedagògiques. I és
aleshores que ens preguntem: Per què la pedagogia crítica, si és tan òbvia com es percep en la
bibliografia, no és defensada en la seva totalitat per la societat actual? Escrivim a partir d’uns
autors que ens interroguen com a subjectes-educadors. I això ens respon. Ens contesta que la
resposta no és tan fàcil com en d’altres camps d’investigació. És a dir, no tenim la resposta
per la seva complexitat estructural.
Parlem també de l’error que hem percebut. Error que, moltes vegades, és comprès en el seu
context. Tanmateix, el que no hem fet és desatendre el consell crític del propi McLaren, que
ens convida, igual que Freire, a fer una crítica del seu pensament.
A l’inici de la construcció d’aquest treball, ens atenem a una crítica contra la pedagogia crítica
que rau en la domesticació per part de la societat. En aquest punt, hem previst la pedagogia
crítica com a massa utòpica. Tant és així que, a mesura que continuàvem la nostra recerca,
hem percebut que llegir articles sobre pedagogia crítica ens posiciona a favor d’aquest
emplaçament de lluita i, a la vegada, en aquest excessiu plantejament utòpic. Un plantejament
111