L'Actualitat del concepte d'educació i política de Paulo ... - Recercat

sentit definitiu. És a dir, el Che Guevara l’ajuda en la seva concepció del diàleg entre opressor
i oprimit, així com de la necessitat que tenen els oprimits per convèncer-se de la vulnerabilitat
dels opressors (Freire, 2003a, 120). Per tant, el Che es converteix en un símbol pels seus
moviments revolucionaris llatinoamericans i per als líders i activistes progressistes de tot el
món (Freire, 2005, 116).
Ple que fa a Amílcar Cabral, Freire n’era un gran admirador. Era un líder revolucionari que va
ajudar a alliberar Guinea-Bissau del domini portuguès als anys setanta. Entre l’any 1976 i el
1979, Freire posa en marxa el seu projecte, entès com a mètode pedagògic d’alfabetització, a
Guinea-Bissau a partir del qual genera el seu llibre. Així doncs, fonamenta el seu llibre en els
pensaments d’Amílcar Cabral. Tot i així, Amílcar i Freire no van arribar a conèixer-se perquè
Amílcar va ser assassinat pels colonitzadors abans dels combats per l’alliberació guineana.
Freire va ser convidat a treballar en la reconstrucció del país, inclòs el sistema educatiu que,
sota el poder de Portugal, mantenia analfabeta a quasi la totalitat de la població (95%). En
Cartas a Guinea-Bissau Freire escriu la transformació radical del sistema educatiu heretat pel
colonitzador. Sobre aquest, Freire explica que l’escola colonial era l’encarregada d’inculcar
als educands el perfil d’éssers inferiors. La única solució era tornar-se blancs i reproduir la
ideologia colonialista (Freire, 1978a, 23, 2005, 79, 141).
Freire auxilia els pobles africans amb la implantació del seu sistema educatiu. És aleshores
que aquests països intenten elaborar les seves polítiques com a base del principi
d’autodeterminació. Sobre una d’aquestes experiències Freire escriu una de les seves obres
més importants: Cartes a Guinea-Bissau. Apunts d’una experiència pedagògica en procés.
El 1992, sense deixar de ser hispano-americà, Freire revisa la seva obra Pedagogia de
l’Oprimit i dialoga amb educadors, sociòlegs, filòsofs i intel·lectuals de moltes parts del món
per retrobar-se amb la seva obra Pedagogia de l’esperança.
Com a concreció, remarcarem que el pensament de Freire comporta una infinitat de postures
diferents i això origina que, amb els anys, les seves reflexions siguin interpretades de diverses
maneres. Seria erroni descriure la seva obra com una síntesi de les idees d’altres persones, ja
que, en molts aspectes les seves idees superen a les que desenvoluparen els seus predecessors
i/o contemporanis. En aquest sentit, segons McLaren, “el moviment a què més s’assembla
l’obra de Freire és el moviment de l’escola activa associat a John Dewey, Maria Montessori,
30