La Cerdanya - vall de Pi

goig que el goig que sento no en pot sentir ningú.” I,
potser per això, tot cercant la pau, també el comte de
Saldagne fuig amb la seva enamorada Sabina a través
d’aquest bell paisatge tal com ens canta Gastibelza,
l’home de la carrabina a Les rayons et les ombres de Victor
Hugo: “Avec ce comte elle s’est donc enfuie! /
Enfuie, hélas! / Par le chemin que va vers la Cerdagne,
/ Je ne sais où...”. Llarg poema aquest —Guitare— cantat,
gairebé tot sencer, per Georges Brassens.
De quins són aquests elements que van encisant o
torbant a tots, ens en donen pistes les seves lletres. Per a
uns és, com hem vist, la seva gran amplària enmig d’alts
pics que voregen els 3.000 metres, que, a la seva alçària
mitjana de l.000 metres, la converteixen en una de les
valls més altes d’Europa. La neu, el sol, els conreus... “els
seus cels són esplèndids, el seu aire és fi, els seus paisatges
tenen una tendresa entranyable” segons Màrius
Carol en La Cerdanya tot repetint Pla, mentre que a
Roussillom aux cent visages, Yves Hoffmann diu que “le
même ciel, du bleu très pur des grandes altitudes, voit se
succéder les étés brûlants qui roussissent les champs, le
blancheur des neiges de l’hiver et le vert printemps fleuri
de narcisses.” Potser aquesta és la raó per la qual Josep-
Sebastià Pons es qüestiona: “¿Qui no s’encanta de veure
ací estant tanta extensió de conreu, de pastura i de caça i
tanta garba que baixa fins al riu Segre? El que ens plau a
Cerdanya, la mare dels rius, és que deixi contemplar fins
més enllà de la frontera i que sigui tan simple. (...) D’estalvi
a l’hivern, se’n fa l’alegria a l’estiu.Tot s’esbrava allavores.”
Al mateix Bord de Cabestany d’Antoni Fortuny,
“li era plaent de contemplar la plana daurada de llum,
amb els sembrats en borrissol i les prades, ben femades i
nets els reguerots, esperant l’esclat de la primavera.” Una
primavera que treurà el cap després de l’hivern en el qual
Ricardo Ruiz del Castillo en la seva obra Llivia veu un
La Cerdanya 275
“cielo azul mediterráneo, limpio y sereno, con un sol
reverberante en la tierra helada.” Però és Josep Pla que
ens en descobreix la gamma de colors: “la neu rosada dels
alts pics; el verd negrós dels avets i dels pins de la muntanya
mitjana i el verd més clar, brunyit, alegre, pacífic,
dels prats, dels pollancres, dels verns, dels àlbers. La
composició d’aquests tres colors crea un paisatge d’un
ordre perfecte, d’una gran elegància.”
És dins d’aquest territori —no gaire gran, per cert—
que Ramon Blasi en Meitat de França vol trobar-s’hi
condemnat: “Presoner del Pirineu, / quina presó més
oberta! / Si l’esperit vol volar, / les ales l’oreig li deixa. /
(...) / Presoner del Pirineu, / presoner de meravelles: /
no em cerqueu altra presó / pels meus pecats de poeta.”
Segurament per això la jove Imma Cros en Quatre poe-