La Cerdanya - vall de Pi

i les eres li dibuixen les faccions grans i amples, i fins
un viatger desorientat s’adonaria de seguida que la
terra i les bèsties són la seva raó de ser.”
I, deixant aquest poble, el més gran del terme de
Bellver després d’aquest segon, tot just... “Damunt de
Pi, al bell mig d’una colina / que gegantina s’alça a ran
del riu, / dessota el puig altiu de la Calsina / hi ha dues
cases soles: Corteriu.” I si així ens el situa Salvador
Capdevila, no gaire lluny, a 1.275 metres d’altitud ens
parla d’un petit nucli, altre temps poble pagès, avui de
segona residència. Ens diu que... “allà al cap d’una
carena / hi ha Santa Magdalena / de tristesa fent pregon.
/ Té de cases un aplec / entre feréstega campanya
/ i els plans guaita de Cerdanya, / de ses costes frec a
frec.” Emili Foxonet, a Itinerari espiritual, hi veu que
“Cada onada de runa amb sa paret alterna, / sa disfressa
mostra un rostre damnat, / el finestram, com ulls, hi
mira al·lucinat / l’espai, i dins el dol el caseriu s’interna.”
No obstant això, Joan Obiols a El desert verd
observa que “a l’entrada del poble, aquest cartell anuncia
una urbanització. Els carrers ja són fets, les cases
s’han restaurat amb gust i les de nova creació creixen
sense espatllar-hi res. Vet aquí, doncs, la segona vida
de Santa Magdalena. Les cases tradicionals han acabat
el seu regnat. Les noves n’han encetat un altre. El
poble ha canviat de dinastia.”
Dessota seu, Salvador Capdevila veu Vilella, un
colom juganer que... “Amagant-se entre clotades / i als
ombrius dels arbres seus, / si carenes té per banda /
també es volten de conreus.”
I, “on s’eixampla la vall de l’Ingla, ja al pla de Talló,
hi ha una sèrie de masos aïllats i una bonica i graciosa
església.... Cal Paulet, cal Miserpi, el Molí, cal Pons...
separats per fèrtils camps i units per uns estrets i
ombrejats camins de terra, formen Coborriu de Bell-
La Batllia: la Plana i la Baga 383
Vilella
Més amunt de Bellver, a la dreta de Talló, s’entreveuen quatre cases
en una clotada. Les veus? Són les cases de Vilella, dues de les quals
són vives matí, tarda i nit. Diries que aquelles cases juguen a fet i
amagar, però és només una intenció, perquè de lluny, les delaten els
bonys dels caps i dels clatells. Els veus? ... Són cases agrupades,
grans, cerdanes, de pedra i de teula roja. A la nit, ningú no diria que
hi són. Els carrers són foscos, sense llum... Tenen, això sí, per si els
convé sortir o les ha de trobar algú, una carretera asfaltada i un telèfon
públic... Però si no els cal marxar o no els reclama ningú, els de
Vilella escolten, entre la fosca, un silenci tan profund que tot just senten
sermonar el Riell —el torrent— o senten el clapit d’algun gos desvagat.
Quan clareja, el bram de les vaques i el rum-rum d’algun tractor
s’afegeixen al silenci. A estones, seguint el rastre del porc fer o el
peonar de les guatlles, clamen les descàrregues de foc. l a dies, a
hores de missa o d’enterrament, canta o somica la veu metàl·lica i
aguda de les campanes de Talló.
Joan Obiols
El desert verd