La Cerdanya - vall de Pi

obstant això, Miquel Tubau a Estampas de mi tierra copsava
que “los valles de La Molina son luz y color, con
risas de juventud que forman un conjunto armónico con
la sencilla alegría que campa por las pistas”. I des de dalt
veia que “allá abajo, en lo más profundo, se dibujaba el
vasto y estético hotel..., ahora semienvuelto por la densa
y negra humareda de sus propias chimeneas, jugando un
gran contraste con la blancura de la nieve que, como
manto de armiño, lo cubría todo.”
A la Molina, a les darreries del segle XIX, Albert
Salsas es troba amb “une grande mansion isolée (venta),
à trois étages, bien et solidement construite, d’un aspect
assez élégant, rappelant le genre des villas barcelonaises”,
on va observar que “une lourde chaîne de fer, tendue en
travers de la route, arrête le voyageur et lui rappelle que
l’on perçoit ici un portazgo, droit de passage ou péage”,
potser el primer de l’època moderna a la Cerdanya i el
darrer fins l’obertura dels túnels del Cadí i Puimorens. A
poc a poc, anà creixent a redós de l’esquí i així, l’“antesala
de la vall de la Cerdanya” —segons Rafael Gay de
Montellà a El llibre de la Cerdanya, tot referint-se a la
seva important transformació— la Molina esportiva era
“un veritable prodigi de constància i de tenacitat d’una
colla d’homes.” A títol d’exemple de com va anar aquesta
descoberta, Josep M. Guilera a Carnet d’un esquiador
ens comenta que, havent-se perdut pel bosc, arribaren a
dalt la carena que limita el pla de Font Canaleta. D’ell,
explica que “ara tan popular, el desconeixíem tots nosaltres
i hi anàrem a parar per pura casualitat, però així que
veiérem aquelles extensions suaus, sense arbres i plenes
de neu, deixàrem que els esquís anessin avall per allí on
volguessin, admirats de fer la nostra entrada en tal paradís.”
Més endavant en el temps, Estanislau Torres, a El
Pirineu, comenta que “ara, llevat d’una carretera d’accés
decent, té de tot. Telesquís, telecabines, hotels, xalets,
Baixa Cerdanya: la Baga 365
Alp, el casino i la plaça
El casino d’Alp és un cafè íntim que forma part de la mateixa
essència del poble. Amb el seu taulell llarg i les seves taules
esmolades per les mans i pels anys de servei, acull els cafeters,
una espècie d’homes que, lamentablement, està en perill d’extinció.
La presència del televisor i de les màquines escurabutxaques
no li priven, durant moltes hores del dia, de ser un lloc on una conversa
continua sent una conversa.
La placeta del casino era abans la placeta de les cabres —va
continuar el Pere—. antigament, el cabrer del poble tocava el corn
cap allà a les vuit del matí. La gent engegava les seves cabres i
totes soles feien cap a la plaça. EI cabrer se les enduia a pasturar
fins que a la tarda es colgava el sol. Llavors, era l’hora de tancar i
el pastor i el bestiar arribaven a la plaça, des d’on cada cabra se’n
tornava tota sola al seu corral.
Joan Obiols
Nits de taverna
La Molina