La Cerdanya - vall de Pi

Notícies de Catalunya quan esmenta que “els cursos
internacionals de cultura romànica de Puigcerdà... han
convertit la capital de la Cerdanya en un circumstancial
centre d’estudis de gran volada”.
En qualsevol cas, és una capitalitat de la qual la Vila,
segons Josep Rius a Bells Indrets Catalans, “se n’orgulleix
merescudament”. Jaume Bragulat, a Vint-i-cinc anys de
vida puigcerdanesa, a principi del segle XX, diu de Puigcerdà
que “se li reconeixia la capitalitat indiscutible de
tota la Cerdanya, comarca delimitada com cap altra, si bé
partida, trossejada per bestieses polítiques”. Del mateix
parer és Max Sorre, per a qui la Vila “es todavía el corazón
de la comarca”. És segurament per aquest motiu que
Josep Comas, a Poesia catalana, li diu: “no perdis mai ta
franquesa / ni oblidis que tu ets pairal: / de Cerdanya
n’ets mestressa / i el nostre Cap i Casal”. Issi Fabra va
recollir aquesta idea en la seva sardana Puigcerdà: “Puigcerdà,
terra estimada, / ets l’estel del Pirineu, / Capital de
la Cerdanya, / de Bellver a Font-Romeu. —Puigcerdà,
terra estimada, / ets l’estel del Pirineu, / Capital de la
Cerdanya, / la ‘joia’ dels ceretans”.
Puigcerdà 283
Tanmateix, hi ha qui rebaixa aquesta capitalitat
sobre tot el conjunt cerdà —tot i lloar-la, però— com
ara Henry Spont a Font-Romeu quan no pot estalviarse
de comentar que “c’est bien le moins que je consacre
quelques lignes à la charmante capitale de la Cerdagne
espagnole, si gaie...”. Xocant per la seva contradicció
amb la resta d’autors, Pierre Vidal, a la Guide
historique et pittoresque dans le Département des Pyrénées-Orientales,
observa una població que “ne diffère
guère des villages français qui l’environnent..., en parcourant
la ville, on s’aperçoit bien vite qu’elle n’a pas de
physionomie originale”, i entra en comentaris més
particulars i curiosos, alguns dels quals potser són fruit
d’una imaginació un punt freudiana o que podria
qüestionar-se: “on voit bien, par ci par là, quelques balcons
tendus de toiles plus ou moins blanches ou vertes
qui font penser de loin aux aventures amoureuses des
romans espagnols”. Més cap ací en el temps, Joan
Obiols a Fulls de Pergamí, una mica confós i poc esclaridor,
es troba amb una Vila “contradictòria, desigual...
La Vila és una estranya síntesi de vitalitat i estancament
alhora.... i si ens endinsem en l’ànima de la capital
cerdana hi trobem tots els signes que han fet de
Puigcerdà un nucli amb una forta personalitat”.
Aquestes descripcions, però, difereixen de la visió
francesa, molt típica del moment, que ens va deixar
Vincent Chausenque a Les Pyrénées ou voyages pédrestres...,
quan, en entrar a la Vila, ens comenta que “nous
nous rendîmes, au travers de rues où rien ne caressait
les sens... Tout est espagnol dans les habitants comme
dans les maisons qui sont sans goût, obscures et malpropres.
C’était un dimanche, et une nombreuse population
rendait les rues très animées”. En qualsevol cas
aquest no havia estat el parer d’altres escriptors, ans al
contrari. Ja des del segle XVII, Joan Trigall deia que El carrer d’Espanya