La Cerdanya - vall de Pi

276
La Cerdanya
Una terra, una comarca, una unitat, una comunitat, un país: dos estats
I si l’enrenou cerdà, el de la divisió estatal, fou fruit de les moltes
temptatives i interessos francesos per conquerir una contrada unitària,
la ironia i el xovinisme francès l’encarna —potser per voler fer
mèrits— l’academicista francès Louis Bertrand quan diu en la seva
obra Font-Romeu que “la paix fut donnée à la Cerdagne par la monarchie
française. Hi ha moltes referències, poc literàries, al tema de la
“Cerdanya engrunada”, —segons Xavier Febrés a El Pirineu, frontera i
porta de Catalunya— i és fruit per a Henry Spoon de “cette ignorance
de la géographie, si souvent reprochée aux Français —et qui leur
coûta si cher— se justifie quelque peu dans ce cas particulier. Le territoire
en question est, en effet, à demi français et à demi espagnol, et
il a été découpé avec telle fantaisie qu’il faut remonter assez loin
dans le passé.” En qualsevol cas, Josep M. Guilera comenta que “la
partició de Cerdanya de forma arbitrària en què es realitzà és una
espina que porta clavada Catalunya.” Segurament per això, com ell
mateix apunta, escriptors estrangers l’han tractada des d’aquesta
perspectiva. Fantasia aquella que sembla veure molt clara l’anglès
Hillaire Belloc quan a The Pyrénées veu clar que “aquí tenim un país
tan extens com pot ésser-ho un comtat anglès i prou llarg per afilerar
un seguit de viles de mercat. Una mena de plana, la qual encara que
estigués envoltada per menudes muntanyes, com els nostres turons
anglesos, semblaria per si mateixa un petit país. Un lloc suficient per
a fer-ne una de les nostres divisions europees com les comarques
d’“Anglaterra o les menors províncies de França. Un ample riu, igual
que en altres indrets escampats per l’Occident, aplega ací un enfilall
de caserius, tots units històricament, i estableix una condició corpòria
per a una estable comunitat humana...” Què més dir que no sigui
citar els mateixos conceptes que molts autors repeteixen?
tes de Cerdanya escrivia que “a una petita comarca / als
Pirineus situada, / que França i Espanya abasta, / em
sento ben lligada”. Una similar sensació nota l’exduaner
francès Jean Baró quan en diu, en La nuit et la poésie en
Cerdagne: “De l’aurore au couchant, perchés sur la montagne,
/ Répétons à l’écho, qu’un vertige nous gagne, /
Lorsque nous séjournons, dans ce charmant pays /
Qu’on ne quitte jamais, sans quelque «Nostalgie».”
I, malgrat que tots els autors fan una lloança sobre
la visió global de la Cerdanya, no es pot obviar la trista
i estranya descripció del comte Henry Russell a Souvenirs
d’un montagnard quan, sorprenentment i a diferència
de la gran majoria, diu que “je promenai un regard
découragé sur l’horizon stérile de la Cerdagne, qui au
Sud-Ouest se déroulait au loin comme un désert. La
Mongolie et ses horreurs revinrent à ma mémoire.”