La Cerdanya - vall de Pi

Llívia
334
La Cerdanya
“Cerdanya dintre Cerdanya / fronteres inversemblants.
/ Dins de França un troç d’Espanya, / dins i fora
catalans”, ens diu Ramon Blasi a Meitat de França, tot
posant de manifest la trista realitat del Tractat dels
Pirineus que, en partionar la Cerdanya entre França i
Espanya, va deixar aquest nucli com a enclavament
espanyol dins territori francès. Curiositats de la història.
Potser per això, els autors francesos, sempre que
descrivien la Cerdanya sota administració francesa,
incloïen també Llívia com si es tractés d’una subtil reivindicació
a integrar-la políticament. Però José d’Isabelle
Sandy, a Llivia ou les coeurs tragiques, tenia clar que
si li preguntaven: “Llivia, c’est en France ou en Espagne?”
la seva resposta seria clara: “Dans les deux, puisque
c’est un peu d’Espagne qui est en France! Ça s’est fait
en des temps très anciens, après une guerre; les Français
voulaient prendre Llivia... mais chez nous, on ne s’est
pas laissé faire, parce que nous sommes une ville... On
a bien été obligé a nous donner la raison...”. Amb tot,
però, a L’enclave espagnole de Llivia, Emmanuel Brousse
diu que “la majeure partie de la population (llivienca)
est favorable à cette annexion” (a França).
Llívia té gran bagatge històric, però també llegendari.
Dels seus orígens diu M. J. Henry a La guide en
Roussillon... que “la tradition populaire attribue la fondation
de la ville ... à l’impératrice Livie”, cosa que
també recull Vicent de Chausenque i altres autors. No
obstant això, hi ha una segona llegenda de la seva fundació,
relacionada amb Hèrcules. Per a Marc Mayer,
aquesta llegenda “no és altra cosa que la reminiscència
de la historiografia mítica que situa l’heroi a la Cerdanya
en el seu enfrontament amb el gegant triforme
Gerió i el fa protagonista d’una relació tràgica amb
Pirene... que donaria nom al Pirineu”. Sobre la
dependència que aquest nucli tingué amb Roma, Jordi
L’església i la torre Bernat de So, de Llívia
Mas a Camí ramader escriu: “Cerdanya, terra juliana. /
Murallada al cim dels turons pairals / Libica guarda la
via romana; / ensenya als veïns dels nuclis rurals / el
culte i la font dels trets naturals”.
La Llívia actual, aixoplugada al peu del puig on s’assentava
l’antiga població i castell, amb “forma de mitja
lluna... està molt ben col·locat sobre el soli: guardat de
tots els vents dominants aquí, tot l’any para el sol, de
cara al migdia”, per Manel Anglada a Vint-i-cinc anys a
Llívia, era, per a J. Henry, a mitjan segle XIX, “moderne”.
Amb tot, al llarg de la resta de segle, malauradament,
la vila no en sortirà ben parada, fet a vegades justificat
—com diu— perquè “l’enclave est... abandonnée
à elle-même par l’Espagne”. I si la població, des de lluny
i pel mateix autor “donne l’impression d’une ville
importante (...) —en acostar-s’hi— perd de son aspect
de grandeur, elle devient un pauvre bourg”. A Les Pyrénées
ou voyages pédestres..., Vicent Chausenque passejant
pel carrers lliviencs veu que “tout prend une autre physionomie:
les maisons uniformes en bois souvent sculp-