La Cerdanya - vall de Pi

Francesc Gurri a Pobles de Catalunya observa que el
nucli té també “una esglesiola presidint el caseriu amb
un punxegut campanar cobert amb lloseta de pissarra
en contrast amb les teulades de les cases que, llevat d’alguna
ximpleria, són de teula.”
Per la seva part, Toloriu, més enllà de la llegenda de
la princesa asteca, urbanísticament, estava, a la Cerdanya
de Cèsar August Torras, “capgrupat junt a l’esglesia
que’s destaca en lloc prominent, al cap d’un planell
conreuat y al caire de vessants abruptes. Mirat des de
baix del riu sembla penjat com un niu de voltors, observat
des de’l cim té un tirat agradivol. Els carrers són
estrets y en el centre tenen una petita placeta.” Modernament,
Salvador Redó veu que “conserva restes del seu
antic castell. El que queda d’una torre circular és la part
més definida. La resta es va aprofitar per fer de paret de
cases, ara la majoria ensorrades.” Amb tot, continua
explicant, “conviuen les cases velles, a punt de caure,
amb edificacions renovades i algunes fetes noves del
tot.” Allí, a l’església, Juan Antonio Bertran, per allò de
la llegenda, ens diu que “sorprèn un curiós marbre que
diu en francès: «A la memòria de S.A.I. La princesa
Xipaguazin Moctezuma, esposa del noble Joan de
Grau, baró de Toloriu, morta l’any 1537».”
Més avall, és a Bar on el mateix Salvador Redó es
troba amb “un poble penjat de carrers drets, pavimentats
amb còdols que els anys han esmolat”, i és “un
poble silenciós, com la resta de pobles de la ruta.
Només el brunzit de les mosques desvetllades per les
primeres calors i els ocells trenquen aquest silenci.” Ací,
Cèsar August Torras copsava que “el camí atravessa per
l’asprós esgraonat del poble. Les cases s’alcen en un bell
desordre les unes damunt les altres oferint a cada pas
bells efectes pictòrics. La iglesia s’aixeca al capdemunt
del poble al igual que les esmicolades ruines del antic
El Baridà 395
castell.” Antic castell com el d’Aristot, a l’altre costat
del riu Segre, on un nucli, com un pessebre clàssic, es
presenta —per al mateix autor— en una situació “molt
pintoresca, estant plaçat damunt d’un cono piramidal,
molt punxagut. Se presenta espadat y domina sa part
superior el campanar de la iglesia. Les cases de fosc
colorit s’agrupen dalt del turó.” Potser per això, pel
pendent, li explicaven a en Roger de Joan Obiols a Nits
de taverna que les gallines de l’indret portaven calces:
“si no portessin calces, tots els ous que pondrien s’arrullarien
costes avall i els de Pont de Bar anirien tips amb
els ous de les gallines d’Aristot.” I dins d’aquesta mateixa
obra, l’Andreu promet ensenyar-li les fonts de l’indret:
“N’hi ha una a la vora de la carretera que en diuen
la font dels Canons; n’hi ha una altra que és la font de
Margosa... Mira... la font de la Molsa.”
Aristot