La Cerdanya - vall de Pi

La plaça Major
de Llívia
336
La Cerdanya
mar que no hi ha moltes regles d’higiene en general,
però també observa “quelques maisons dans le style et le
goût modernes”. Per la seva part, Georges Beaume a Des
Vosges aux Pyrénées ens apunta que la “calle del Mercadal
est vraiment une ruine presque, avec ses maisons
basses, ses balcons de bois sur lesquels se drapent, en
formant abri, des rideaux troués, des pièces de toile grossière;
mais pittoresque aussi...”. Henry Spont però, en la
seva obra Font-Romeu torna a deixar quelcom malparada
la vila en dir i, repetint-se, que les “rues étroites, tortueuses,
assez mal entretenues, maisons basses ornées de
balcons en bois où pendent des rideaux aux couleurs
éclatantes, boutiques débitant surtout les articles prohibés
en France... ”. No obstant això, Jean Baro a La nuit
et la poésie en Cerdagne, en la seva defensa explica que
“L’espoir de vivre vieux, dans un site adoré / Au milieu
des amis, qu’on a su se donner. / Modèle d’unité, tu es
plus qu’un symbole, / Ceux qui te connaîtront, seront à
bonne école / Et garderont de toi, dans leur cœur attendri
/ le souvenir vivace d’un petit «Paradis»”.
El temps anà passant i al nucli li fou atorgada, curiosament,
la condició d’interès artístic per la conservació
de la seva fesomia, aleshores ja sense verges i sants. Així,
no és d’estranyar que, tot passejant, a Crónicas de las
fronteras, M. Dolores Serrano vegi que “aquí todo es
funcional, consecuente. Casas de paredes gruesas y ventanas
chicas para ampararlas del frío del invierno.
Amplios alerones de madera cobijan los balconcejos
donde se secará la ropa en tiempo de lluvia. Y en los
dinteles de granito —granito gris, brillante de micas y
cuarzos— están grabadas a cincel los nombres o los
anagramas de los que las contruyeron”. Amb tot, això no
privà que Anne-Françoise Mare i Michel Bouille a La
Cerdagne trobessin “le village assez terne —tot destacant
però— que l’église et le contenu d’une ancienne
pharmacie méritent à eux seuls une visite”. Elements
ambdós —amb la condició de l’enclavament— que han
marcat gran part de l’esdevenir de la Llívia turística que
va començar a partir de la visita del ministre Manuel
Fraga. Així, a la seva Memoria breve de una vida pública,
ens explica quan l’emocionà “la lealtad española de
aquella zona aislada en territorio francés, motiu pel qual
—diu— me ocupé de que se promoviera allí el turismo
y se suavizaran ciertas exageraciones del régimen de
aduanas...” A partir de llavors “la ville connaît —diuen
Anne-Françoise Mare i Michel Bouille— un essor nouveau
grâce à la construction d’un hôtel de grand standing
avec piscine, tennis et chevaux de selle”.
L’església, enfilada al cap damunt del poble, té, per a
Salvador Cutchet a Llívia. Enclau espanyol a França,“la
particularitat d’ésser un temple-castell, que serví de
defensa a la població després de la destrucció de la forta