La Cerdanya - vall de Pi

290
La Cerdanya
“De Puigcerdà —ens explica Josep Rius- he de donar constància de la plaça, al bell mig de
la qual s’aixeca el gran campanar solitari que sobresurt de tots els alts edificis que componen
aquesta ciutat..., i des del cim d’aquesta encimbellada torre, veritable talaia ciutadana,
hom podria veure des d’un mirador immillorable, tota la ciutat; i aquesta estimada
comarca amb les nombroses rengleres d’alterosos àlbers” perquè, “des de dalt —comenta
Pep Collelldemont- es pot dir ben bé allò de «tota la Cerdanya als meus peus». I és des
d’aquest indret... quan hom s’adona una vegada més de l’absurda divisió de la Cerdanya
arran del malèfic Tractat dels Pirineus. Allò és França, comentàvem amb conya observant
unes cases que estaven agafades a unes altres, que eren d’Espanya”. Campanar antic i
afermat, per això Josep Comas ens diu que “ell restarà impassible, / i al final del pas dels
anys, / quan els cabells ja blanquegen / doncs la vida es va escurçant. —Li direm, Adéu!!,
un dia, / i ell aferrat a la vila, / la seguirà vigilant”, igual que el baixrelleu del traginer a qui
Jordi Mas al Camí ramader dedica un poema que acaba dient-nos: “dins l’arcada del baptisteri
/ a l’arquivolta on és tallat, / en cerca del sagrat misteri / camina vers l’eternitat”.
Un campanar de l’antiga església parroquial, la qual tenia segons Cèsar August
Torras a Cerdanya “dos notables portades gòtiques ogivals construides ab marbre roig
d’Isóbol”, la qual, de “fabrique massive, où le défaut d’air et de lumière, n’est point
compensé par une prodigalité de dorures et de lourds ornements”, segons contava Vincent
Chausenque. En ella, també hi observà que “des deux côtés de la nef, plusieurs
rangées de bancs offraient aux homes des sièges commodes, tandis que les femmes,
sans distinction, étaient à genoux au milieu”. Foscor que també posa de manifest Narcís
Oller a Pilar Prim quan en sortir de missa pel carrer de Santa Maria, avui Major,
El campanar
Verdaguer y a Rusiñol, a los Martí y a Maragall. En la
finca del doctor Andreu, o en casa de los Moner, se
organizan cenáculos y veladas literarias. Se crean nuevos
mitos, como la figura de ‘la Vella’. En la ‘Festa de l’Estany’,
el tenor Viñas, con coraza plateada y dorado
yelmo, canta Lohengrin, mientras boga por las aguas del
lago montado en un cisne que los niños aclaman furiosamente
al grito de: L’unec blanc!, l’unec blanc!”.
“avensaren per ell, encara enlluernades pel sobtat traspàs de la fosca del temple a n’aquell
desvassall de llum y colorayna bellugosa”.
Dins del temple, Georges Beaume observa, “sur un autel de la Vierge, un portrait qu’on
attribue a Murillo” tot preguntant-se si “l’attribution est-elle légitime? I es respon que “je suis
frappé par ce visage pâle aux yeux noirs, ce beau visage aux joues rondes, aux lèvres roses,
qui respire la jeunesse, fans un air de douleur et de rêve”. Una església enderrocada el 1936
sota l’esperit anticlerical del moment com ens ho manifesta un anònim en la revista el Sembrador
quan comenta, cruament, que “he visto las obras de derrumbe, de lo que fué antro
espiritual de corrupción. La desaparición de aquel edificio, a la par que el saneamiento
moral que significa, dará realce urbano a aquel lugar. En lugar de rincones, de oscuridad,
cadaverismo y atmósfera rarificada por el aliento fétido de la beatería fanática, habrá amplitud,
vida, luz y saneada atmósfera”. Del fet només en restà el vell campanar, coneixedor i protagonista
de la història de la Vila perquè, a més de la funció religiosa, també, comenta
Sebastià Bosom a Puigcerdà, feia una tasca “molt més social en tocar a foc amb la campana
gran... Tanmateix ha servit... per a tocar les hores del rellotge. Una funció més esporàdica...
ha estat la de lloc de vigilància en períodes de guerra, com també de defensa”, tal com
explica F. Cañamaque en El héroe de Puigcerdá tot comentant un atac carlista: “contestóseles
desde el torreón... y desde el campanario de la iglesia parroquial con fusilería”.
I és entre aquest solar on hi havia l’església, avui convertida en plaça, i la del costat,
l’antic cementiri, on Evilasio Moya a Canto al desde descobrí “el ARBOL poderoso, alto,
generoso, cuajado de nieve helada. Era hielo purísimo de nieve... El árbol de Puigcerdá
simulaba un tupidísimo enjambre de gusanos blancos muy apretujados”.
En tot cas, la visió de l’indret era ben diferent tot just
acabada la Guerra Civil espanyola. Així, Ventura Porta a
Dies clars vora l’estany ens explica que en ser detingut, “els
soldats em van escortar cap a l’estany, que estava cobert
per una capa de glaç. Darrera les reixes, els jardins que jo
havia vist magnificents mostraven ara l’estampa desolada
de tots els abandons. Les mansions del senyoriu eren
closes o esventrades; una d’elles havia estat arrasada amb