La Cerdanya - vall de Pi

camionades arran de frontera, hom les passava per Llívia,
i de Llívia «procedien totes», segons les dades oficials”.
I segueix explicant-nos que hi ha qui “té nens
quintats a França i nens quintats a Espanya. (A Llívia
sempre han nedat entre dues aigües)”.
Amb la seva condició d’enclavament i un paper
turístic rellevant, no es deixava la vessant pagesívola afermada
des de sempre perquè, com diu M. Ardouin-
Dumazet en el seu Voyage en France, “le sol est riche par
l’étendue des prés et le nombre des chevaux et des vaches
qui les aiment; cependant, ce cheptel de têtes de bétall
possédées par les habitants et qui sont... en route pour le
massif de Carlitte. Car une autre singularité de Llivia,
c’est que cette comumune espagnole est propriétaire...
d’une partie des pâturages de la haute montagne”. Bestiar
nombrós que, “com tots els pobles de muntanya feia
que els carrers estiguin encatifats de fems, o de neu i gel,
o bé d’un suc a base de fang i fems”, tal com ens explica
Manel Anglada. Aquesta visió més pagesívola, avui dia
ja gairebé perduda, era més clara per a M. Dolores Serrano
quan “a través de los amplios portalones de las eras se
oye el cloquear de las gallinas, el graznar de los patos y el
chillar de los cerdos y el lento mugido de las vacadas. En
los altos «badius» —alas de pájaros al viento— las tórtolas
zurean al sol sobre el brillo mineral de los tejados
mientras, debajo, la hierba se reseca lentamente”.
I si Llívia és una mica costeruda, més ho és la pujada
a dalt del puig, on els treballs arqueològics van deixant
a la vista part del vell castell perquè, com ens diu
Ramon Blasi a Meitat de França: “Ai, Castell sense castell
/ que un rei franc enderrocava, / vell castell dels
sarraïns, / de dreceres ignorades / per on cercaven el
peix / que a l’assetjador frenaven!” I, certament és així
segons una usual tradició. Assetjats els lliviencs, ningú
sap per on, però baixaven al riu a cercar-hi truites.
Llívia 339
Castell i vila vella de Llívia avui enderrocats que motiven
un clam a Albert Bernis al Setè Quadern d’informació
Municipal de Llívia: “Si et veiéssim algun cop
reconstruïda / urbs romana, majestuosa dalt del cim /
amb Castell airós, Ciutat forta i polsim / tràgic, llegenda
i història esmorteïda!”. I en aquest marc enlairat,
“Qui no recorda, avui, les defenses fermes, / tristes
runes dels soldats, / de Lampègia i sos amors delmats
/ per la moraima de les terres ermes ?” es pregunta
Manel Figuera en el Novè Quadern d’informació Municipal
de Llívia. Amors i desamors de Munusa i la princesa
d’Aquitània a qui Jacint Verdaguer a Canigó li
canta: “Hermosíssima és Lampègia / filla del duc d’Aquitania;
/ (...) / L’ha obirada Abú-Nezàh, / governador
de Cerdanya, / Lampègia caçava ocells, / a ella el
moro la caça...”. Obra aquesta que fou dramatitzada
per Víctor Balaguer com La tragèdia de Llívia a Tragèdies
a través dels personatges Otman i Monissa. Bella
El carrer del
Raval, de Llívia
El fossat del
castell de Llívia