La Cerdanya - vall de Pi

imaginés la seva poesia La vaca cega...”, tal com ens
conta Josep Vallverdú a Els rius de Lleida.
Més amunt, tot cercant més alçària, hi ha Travesseres,
que agradà a Joan Bellmunt, Joan Pous i Salvador
Vigo, a La Cerdanya. Batllia i Baridà. Van “veure el
petit llogarret i els camps que l’envoltaven, amb una
bella catifa de flors esclatants que omplien d’encís i
bellesa, i presidint-ho tot, mirant-s’ho des de la llunyania,
l’altiva i majestuosa testa del Cadí.” Més amunt
encara, a la recerca del cap del municipi ens trobarem
amb Lles. A La Cerdanya, Pau Vila ens deia que el
conformen “unes 30 cases que s’apleguen en un replà
ben conreat de l’estrep granític que, arrencant de la
Tossa Plana de Lles, termenal fronterís amb Andorra,
fineix a l’engorjat del Forat de la Seu, posat en relleu
per les canals de la Llosa i d’Aransa.” “El caserío se
agrupa humilde y anárquico, cruzado por calles solitarias
y ceñido por una calzada más amplia que resigue,
más o menos, el antiguo paso de ronda. Porque Lles ha
tenido un pasado guerrero”, ens explica M. Dolores
Serrano a Crónicas de las fronteras. Juan Antonio Bertran
observa: “les sòbries cases de granit, alguna amb
garites, contrasten amb les alegres balconades plenes
de flors i formen una perfecta unió.” Atesa la seva
situació enlairada, frueix, d’acord amb Cèsar August
Torres, d’un “extens y alegre domini de vista”, mentre
que, alhora, ens invita anar per damunt de la vall de la
Llosa a veure “un seguit d’hermosos boscos que se succeeixen
constantment. Els trajectes del camí son preciosos,
(...) atravessant-se a la volta, belles clapades de
verds pasturatges.” En tot cas, Joan Obiols a Esborancs,
conta que “antigament el poble de Lles era a la part
alta de la muntanya, en un indret conegut per la Tossa
del Sirvent. La vida hi era dura i inhòspita i sovint s’hi
vivien moments dramàtics i difícils. Un hivern,
El Baridà 397
començà a nevar copiosament, i els bous, enfredolicats
i mig atordits, decidiren fugir d’aquell infern de fred i
de vent. Als bous els acompanyà la gent, que van baixar
fins a Cassadanill, on crearen el nou poble.”
Un cop en aquests paratges hom no pot deixar
d’endinsar-se per aquestes muntanyes o a l’estany de la
Pera que, segons Cèsar August Torras, està “situat en
un bell recés envoltat de bosc. Les aigües son clares,
permetent en molts llocs ovirar son fons pedregós. Ses
voreres son molsoses y gairebé en son centre hi té una
gran roca que li dóna nom de pera pedra.” Pere Ribas,
a l’obra Des dels estanys de la Pera, ens diu que es pot
“copsar un Refugi alegre i bulliciós a l’estiu, quan el
temps és esplèndid i se senten les rialles i els cants de
la joventut que trisca pels voltants, i la xerrameca de la
gent no tan jove que frueixen del paisatge, embriacs de
Travesseres