La Cerdanya - vall de Pi

“format per dos escamots de cases, a manera de dos
carrers separats per aglomerats rocosos”. Dos carrers que,
als ulls de Sebastià Bosom i Oriol Mercadal, són “dos veïnats:
la Part Petita, a l’esquerra; i la Part Major, a la dreta.
Aquesta... integra l’església parroquial de Sant Andreu...
que mereix ser destacada pel seu conjunt (arquitectònic,
mobiliari i pictòric)”. És, però, Emmanuel Brousse qui en
fa una més llarga descripció, entre la qual trobem detalls
com ara: “Les maisons de village, bâties de chaque côte de
la rivière,... sont éparpillées dans des massifs de verdure
qui font mieux ressortir la blancheur des façades. La nouvelle
église, fine et coquette, semble porter un défi à sa
devancière, la pauvre vielle église romane, perchée sur un
roc,... au milieu des riches tombeaux ou des humbles fosses
du cimetière dont elle reste, malgré tout, la fidèle gardienne”.
“Les maisons, grandes et spacieuses, avec de
belles et riches façades, y sont nombreuses. Les jardins
qui les entourent jettent une note encore plus gaie...
Angoustrine est la Nice de la Cerdagne française”. Per la
seva part, Pau Vila ens fa observar que “sens dubte fou
vilatge romà: ho indica un altar pagà dedicat a Júpiter,
conservat al cementiri”, mentre que Cèsar August Torras
diu que fer-hi cap “s’atravessa per un pont de pedra de
tres arcades”. Anne-Françoise Mare i Michel Bouille s’hi
refereixen com a un indret “paradis des pêcheurs” i el
situen “contre un chemin de transhumance”, tot i que
amb el “privilège de n’avoir encore été défiguré”, car hi
resten antigues cases “soigneusement datées par une inscription
gravée dans la pierre”, afirmacions repetides en el
llibre Chemins du Roussillon de Michel Bouille i Jean-
François Brousse. No obstant això, Juan Antonio Bertran
observa que “l’austera casa cerdana alterna amb l’edificació
capriciosa, fins i tot frívola, de colors ocre o blau cel,
amb la qual no xoca en absolut, sinó que, ambdues, donen
al conjunt un caràcter rústico-popular molt acollidor”.
Alta Cerdanya: la Solana 309
Bell-lloc
Dins del terme de Dorres s’hi localitza el Santuari de Bell-lloc, el qual, per a Emmanuel Brousse, “c`est le
belvédère le mieux placé de la Cerdagne... Belloch occupe l’extrémité est d’un plateau aux proportions
assez vastes”. Per això en un dels Goigs hi trobem que “en una alta montanya, / Avéu volgut habitar, / En
la terra de Cerdanya, / Hon sens vos no s’pot estar”. Opinió semblant la de Cèsar August Torras, qui, a
més, afegeix que hi ha unes “ruines d’una iglesia y convent. Part d’aquestes edificacions estan convertides
en corral. De la iglesia que era gran y d’una sola nau se n’ha utilitzat una part que presta’ls serveis de
capella”. A més, Juan Antonio Bertran observa que té un “campanar d’espadanya, refet recentment, i un
absis que, per la senzillesa de les seves línies, és, tant per dins com per fora, el més proporcionat de la
Cerdanya”. Per la seva part, J. Ferrer explica que “aujourd’hui ce ne sont que des ruines, les richesses de
l’église se trouvant soit à Palau-de-Cerdagne, soit à Dorres”, mentre que Sebastià Bosom i Oriol Mercadal
posen de manifest que “les destrals polides encastades en la seva façana són el testimoni d’una ocupació
pretèrita a prop del lloc”. De l’indret, del puig, Jean Baro va compondre el poema Colline
de «Belloc», on diu: “Colline de «Belloc», qui près de nous domines / Maints villages «Cerdans» d’une
beauté divine, / Tu dresses dans les cieux, ton dôme arrondi / Qui paraît s’agrandir, lorsque survient la
nuit. / Les vieux murs lésardés, d’un ancien monastère / A ton faîte surgissent, évoquant le mystère”, mentre
que Joan Sallarés, guanyador dels Jocs Florals de la Cerdanya de 1883 amb el poema Pirene lluny dels
homes, contava que “Y allá lo Nort seguintse, redol d’una alta serra, / enjardinada s’alsa, vigís fent Belllloch,
/ d’Escalda encisadora, paradís d’eixa terra, / que si neus té á la testa, té á n’als seus peus lo foch”.
L’Aplec
de Bell-lloc